dissabte, 10 de març de 2012

Quioulès, l'Arieja inesquiable

2 i 3 de març del 2012

Quan ja fosc deixem enrere les llums de les últimes cases del poble d'Aston i apareix a la carretera el cartell que diu 'route non deneigée', els interrogants i les preguntes comencen a fer acte de presència i recurriran ocasionalment durant la nit.
Els símptomes d'aventura son clars.




El primer dubte queda aclarit ràpidament quan la neu glaçada sobre la carretera no permet seguir amunt amb el cotxe, i per tan no arribem a la presa de Riete, on comença el sender.
Dormirem aquí mateix. Giro el cotxe i muntem la tenda. Un parell de cotxes aparcats allà mateix indiquen que hi ha algú pel voltant, i donen un cert toc d'humanització en aquesta vall boscosa i fosca, on la natura es manifesta intensament. 

La música constant de l'aigua del riu té el seu contrapunt en el crit del mussol, al qual culpo inicialment de despertar-me durant la nit, quan en realitat son els dubtes i pensaments els que ho fan. Podrem continuar carretera amunt amb els esquis als peus? Som gaire avall?...
Demà serà un altre dia.

Massa tard i massa carregats comencem a caminar amb els esquis als peus, per una neu endurida pel trepig d'alguns vehícles que hi passaren dies enrere. Tot i així no tenim pressa; destinarem tota la jornada a accedir a la cabana, lentament i ben carregats.



Algun tram de la pista on el sol hi incideix més intensament el fem sobre l'asfalt, i així amb paciència arribem a la presa de Riete, amb la seva lletja i sorollosa central elèctrica. Com contrasta aquí la salvatgia del bosc i la vegetació amb l'obra humana, que n'extreu energia sense que ningú hi faci acte de presència!


Passem el pontet que travessa el riu Quioulès i prenem el sender, força innivat encara, i amb els esquis als peus comencem a pujar, fins que la neu desapareix i toca incrementar el pes de les motxilles. Pel sender enfangat, amb regalims d'aigua arreu i clapes de neu que fan la gitza pugem al collet que supera l'engorjat del riu i dona entrada plenament a la vall de Quioulès.

Baixem al riu i el creuem per un pont. Seguirem vall amunt pel marge dret, que ja no abandonarem fins la cabana. Una ascensió que segons el llibre del Faura i el Longàs havia de durar unes dues hores, ha acabat requerint-ne sis, doncs hem hagut de deixar el cotxe uns quants quilòmetres abans de la presa i poc hem pogut lliscar amb els esquis. Però no hi ha pressa.



A la cabana no hi ha ningú, de moment, i podem buscar llenya, encendre el foc i sopar tranquilament. Més tard, ja de nit, arriben tres francesos, dos amb esquis i un amb raquetes i taula de surf.

Si els crits del mussol em despertaven la passada nit, aquest cop ha estat la pluja, la pluja! Plou de nit, però de matinada el silenci s'imposa i el que era aigua ara és neu. D'una nit estelada i neta hem passat a un matí emboirat i humit, amb una visibilitat nefasta i una neu pesada. En aquestes condicions desistim de provar res; no coneixem el lloc i no volem posar-nos en risc. Baixem.



I quina baixada, si és que s'en pot dir així. El terreny és força pla; la neu escassa i humida; l'antiga traça de raquetes i esquis profunda i endurida, i el bosc ple de matolls i blocs de roca. Tots aquesta factors configuren un entorn gens esquiable, on el més desitjable és anar poc a poc i acabem utilitzant els esquis com si fossin raquetes de neu, sense treure'n les pells en cap moment.

Desfem així el camí fins que ens els treïem definitivament al collet que esquiva l'engorjat del riu, i per la pista, on la neu ja quasi ha desaparescut (no el glaç) baixem caminant carregats altre cop com ases.



Avui les raquetes haurien justificat la seva funció.






2 comentaris:

Xavi ha dit...

Llàstima de temps i de manca de neu, perquè el lloc és ben bonic. Almenys vàreu aprofitar el dia de Malanyeu!
Salutacions

Sergi C ha dit...

Tot i no haver pogut fer cap cim, van ser dos dies d'experiència muntanyenca molt intensa, amb un entorn molt evocador durant aquesta època de l'any.
És clar que l'escalada de Malanyeu el dia abans va ser tot un plaer.
A reveure.