divendres, 30 de març de 2012

Sons amagats a la paret de la Rufa

24 de març de 2012

Una piulada de fa dies al blog d'en Jaume ja em va introduïr aquesta via la llista de la meva memòria de vies per fer, però no recordava els comentaris sobre la dificultat i el grau, que ara, després d'haver fet la via, rellegeixo i entenc. 
Efectivament el grau apreta, els V+ son potents, algun molt, però he gaudit i molt la via, i les dificultats les hem superat perfectament, o sigui que serà el grau correcte.
Altrament cal dir que l'itinerari, l'equipament i l'estil, en definitiva tota la via és un encert; és de les que m'agrada sobre la compactíssima roca de la vall de Canelles.



Uns certs embolics amb els corriols que es difuminen a mitja aproximació ens fan suar i esgarrinxar-nos més del compte, també certament a unes hores més de 'dominguero' que de muntanyenc.
Amb tot, amb la ressenya fotografica a la ma i les indicacions dels aperturistes arribem a peu de via ràpidament.

La Sílvia enceta el L1, trobant bé tots els passos i resolent tota la tirada sense problemes.



Continuo jo el L2 que travessa cap a la dreta a la recerca d'una fisura equipada amb pitons, on la dificultat va apretant fins arribar, amb passos cada vegada més fins, a la reunió, per cert ben penjada i incòmode.



El L3, que fa la Sílvia, em sembla dels més fins de la via, i la proximitat dels parabolts així ho auguren. Algunes preses sobre el llabi faciliten agafar-se amb les mans, però els peus son d'adherència pura en un tram on la roca presenta un aspecte tosc degut als regalims d'aigua... però és adherent! I passem, potser amb alguna trampa puntual. Després d'aquest tram i protegits per una sabina ben gran, el llarg continua per una placa ara si ben rugosa i cantelluda fins a la còmode reunió, en una alzina.



El llarg L4 transcorre per terreny planer però absolutament rocós i compacte, en diagonal ascendent, fins que el pendent es redreça i es converteix en un flanqueig, a protegir amb Aliens, sempre a la recerca de la reunió que s'em mostra allunyada a la dreta, sobre una còmoda repiseta.



Surt la Sílvia pel L5, boscós a mitja tirada i novament rocós, però ben planer en aquest tram fins al punt de haver-hi una fita a mitja tirada per a indicar el camí. 



Som ara enfront la placa final de la via, el L6. Em toca a mi. Comença amb certes rugositats i preses bones, desprotegida, a equipar facilment, i poc a poc es va allisant i adreçant, exigint passos llargs amb peus en adherència i equilibris amb poques mans, però ja ben protegits per 4 parabolts en aquest tram, és un plaer fer la gimnàstica escalatòria sobre aquesta roca impecable. La reunió es fa sota el sostret final.



El L7 te un pas atlètic de sortida, ben protegit, i continua per roca tombada i foradada, amb preses d'escandol fins a seure al costat de la reunió.



Per al descens preferim el ja conegut camí que baixa a ponent de la via, el 'normal' del Balinyó, tot i que demani acabar de pujar l'avantcim del tossal del Balinyó.

Una via més i de les bones, en aquesta zona, la vall de Canelles i la Narieda Sud, més ben dit Tossal del Balinyó, on les escalades sempre em resulten plaents i satisfactòries com a pocs llocs. 




Ressenya del Llorenç Vallès:



1 comentari:

Jaumegrimp ha dit...

Ep Sergi, et deixa ben satisfet la via no? suposo que ara s'haurà netejat, però quan la vam fer el tram d'adherència del tercer llarg era ple de terra!! una llàstima ja que t'obligava a pillarte del bolt quan pel que veig ara es fa millor.
Per baixar nosaltres ho vam fer anant a la dreta i baixant a peu de via per un corriol prou amable, veig que tí, com a bon Alpinista vas preferir pujar el Tossal de Balinyó.