dijous, 14 de juny del 2012

Del fons del Coserans al cim del Maubèrme

9 i 10 de juliol del 2012.

El Coserans és una comarca de valls profundes i vessants drets, on la plana francesa es troba de sobte amb la serralada pirinenca, sense muntanyes prèvies.
El clima atlàntic es manifesta en una vegetació ufanosa, herbosa i planifòlia, que de la fageda dona pas al prat, sense gairebé avetoses, potser en gran part per l'acció humana, que convertí en pastura i prat de dall tot allò que era terra, per dreta que fos, relegant el bosc als pendissos rocosos, que no son pas escassos. 


Endemés és una de les comarques amb més baixa densitat de població, el 50 % de la qual es concentra a Sent Gironç (Saint Girons), donant-nos una idea del que trobarem a la muntanya... però als pobles la gent hi viu! Efectivament hi ha ramaderia i cases habitades, i ben poques segones residències buïdes la major part de l'any.



Les edificacions insdustrials de les elèctriques, mastodòntiques i envellides, i les de les mines, abandonades i ruinoses, donen un caire romàntic a aquestes valls, on la natura triomfa sobre elles, imposant el seu fer lent i constant. Mentre, els pobles i els conjunts de bordes semblen inmutables, impertorbables al llarg del temps, contemplant com el 'progrés' va arribar i va marxar.

Divendres fem sopar i nit a un magnífic cobert que ha quedat fora del tancat de les antigues instal·lacions mineres d'Eilia (Eylie) i que permet arrecerar-se de la boira pixanera que remulla l'herba a base de bé.


Dissabte al matí, entre boires i sense presses, enfilem cap al Port d'Urets. La pista que es dirigeix a les mines de Bentaillou està tallada al trànsit des del seu inici, i en caminem un cuert tram fins a l'encreuament amb el riu Urets, també amb antics edificis en runes. 

El camí que s'inicia aquí és extremadament còmode, com molts en aquestes valls profundes del vessant nord. Es tracta d'antics camins de bast, i per tan fan amplíssimes marrades per salvar el desnivell amb pendents molt moderats, fent del trajecte una contemplació del paisatge i un gaudi absolut de l'explosió vegetal de la primavera.

Travessem al principi una fageda amb exemplars increïbles i aviat sortim a una zona de prats de fort pendent amb la cabana d'Aoua i la de Coumeda, una a cada banda del riu i totes dues obertes, lliures i habitables. Després d'ascendir 1000 metres de desnivell arribem a la petita presa d'Urets on, obviament, també hi ha cabana lliure. 




S'obre aquí una nova coma, de forma clarament glaciar, amb un fons més o menys planer i uns vessants que es van redreçant fins que acaben tancats per les parets del Mauberme i de la carena que l'uneix al Malh Bolard, amb el Port d'Urets al bell mig.


El camí continua la seva tònica a base d'amples marrades. Prop del port comencen a apareixer congestes de neu, que quan més amunt més dretes i febles, amb restes de despreniments de roques que testimonien la inestabilitat d'aquest terreny i la precaució que cal prendre-hi, tot i haver-hi camí. L'última congesta convida a evitar-la per terreny rocós, doncs es mostra desafiant penjada sobre roca llisa i amb neu molt podrida.
Just sota el port el camí està excavat a la roca i apareixen les restes de l'antiga estació superior del telefèric que baixava el material de les mines, derruides i rovellades, evocant una ingenyeria d'altres temps que desafiava un terreny al límit dels mitjans de l'època.



Arribem al Port d'Urets i a la Cabana del mateix nom, peculiar i atractiva construcció que serà el nostre aixopluc per a la propera nit.
La cabana des de fora sembla una fita gegant, doncs es tracta d'una construcció de troncs encavalcats, aillada amb llana de roca i impermeabilitzada amb làmina de polietilè segurament, i recoberta per fora amb obra de pedra seca. Hi ha una petita finestra lateral, una finestra més gran al sostre, estufa, llenya (que reposarem partint fustes velles dels voltants), taula, bancs, dues lliteres... un luxe, vaja.



Dinem, descansem, i dubtosos per les boires que van i venen ens plantegem de fer algun cim. Sobre el mapa i vist des d'on som el Mauberme sembla ben poca cosa, però no és així, i decidim enfilar al Tuc der Òme (Pic de L'Homme). De del cim contemplem la carena que s'extén fins al Malh de Bolard, amb el peculiar altiplà que forma, i que convida a fer la ruta de retorn per allà, tot i que llarga.
Mentre la boira cobreix el vessant nord, sentim l'estrèpit  d'una esllavissada no sabem se de neu, però segur que de roques, potser arrossegades per aquella, que cauen pel vessant nord del Mauberme, tot i que no ho veiem. I és que aquesta muntanya te fama d'allavosa, especialment en el seu vessant nord, dret i complexe. Trobarem algun dia el moment d'ascendir-hi pel Tarterau? 

El Mauberme des del Tuc der Òme.

L'endemà, després de que durant la nit caiguessin quatregotes, i de que el dia comencés força rúfol, desistim de pujar el Mauberme per la cresta i ho fem pel camí normal.
Aquest flanqueja tota la muntanya pel sud a la recerca d'una canal ample a la cara oest que condueix directament al cim. Tarteres, alguna congesta i algun tram de roca més consistent configuren una ascensió de les típiques a un cim pirinenc. 


L'altiplà de Liat i la Cresta de Crabèra al fons, amb el Serra Nauta al davant i el Tarterau en primer terme.

Dormir al coll, ens permet fer el cim d'hora i fer el retorn durant el matí, entre sol i boires.
Encertem de ple; a la tarda tota l'Arieja es troba sota la pluja, pluja que la maté verda i cabalosa, oferint-nos un paisatge que d'altre manera no seria.

 

2 comentaris:

Jaume Llanes ha dit...

Sergi, he fruït moltíssim llegint el teu text ple d'observacions molt interessants, de mirades plenes de sensibilitat, d'esperit autènticament muntanyenc..., i, evidentment, admirant les teves magnífiques fotografies. Penso que has sabut copsar molt bé l'essència del Couserans i, alhora, del conjunt muntanyenc monumental que és l'Arièja.

Llàstima que no haguéssiu pogut fer la cresta E, perquè és molt bonica i aèria (sempre cavalcant sobre l'abisme de la cara N), un accés elegant al cim.

Molt bona pensada anar a dormir a la curiosa i acollidora cabana-refugi del Pòrt d'Urets, sempre em sorprèn aquesta insòlita construcció quan volto per aquesta zona. Em pregunto qui l'ha feta i per què: en saps res? Si no s'ha pensat de fer-hi un manteniment, em penso que no durarà gaire temps.

T'agraeixo que ens ofereixis les teves (vostres) experiències en aquest bloc esplèndid.

Sergi ha dit...

No se si capto o no l'essència d'aquestes comarques, però quan penso en el Pirineu, el meu cor m'empeny cap a la confluència de l'Aran, el Coserans, el Luishon...

Quan era per allà dalt em va venir al cap el teu llibre, la Corona d'Aran. 'Per que dimoni no l'he dut?' em preguntava.
Tan és; ara ja tenim ressenyes crestes per fer durant dies i dies.

La cabana d'Urets pertany a la comuna de Sentien. Crec que no cal patir. Aquests la cuidaran, i els que la visitem i utilitzem hem de fer i confio que farem el mateix.

El teu agraïment és molt gratificant i esperonador.