dijous, 20 de setembre de 2012

Campanal de Larrens

17 d'agost de 20012

D'un Campanal a l'altre. Al mateix massís de Nhèuvielha, però a la conca de Bastan, entrem a la vall de La Glere per una pista bastant pedregosa, la qual ens permet aproximar-nos molt a la conca lacustre al nord del massís. Aquí a diferència d'on venïem, els estanys son petits i nombrosos.


El Campanal de Larrens, encara a l'ombra, protagonitza el paisatge que s'obre a la vista quan hom ateny el refugi de la Glere i deixa enrera l'estació de bombeig d'aigües, l'amplíssima pista, les restes de les obres hidroelèctriques, els mòduls prefabricats on el pastor ven formatge... Efectivament tot i ser a tocar del límit del parc nacional la macrobrutícia contrasta amb la cura de muntanyencs i visitans, que no llencen res al terra. 


L'esveltesa del pic va disminuïnt a mida que ens hi apropem i guanyem alçada. Les valls son aquí amples i amables, de suaus pendents, i les parets s'alineen en crestes retallades que es reserven l'exclusiva de la verticalitat. És l'herència d'una gran activitat glacial que arrodiní les valls i esmolà les divisòries.

Seguint el fresat camí i esquivant estanys arribem a l'Estelat, a partir del qual les fites prenen el relleu d'aquell i les tarteres seràn l'obstacle a evitar.

Llac Estelat de baix i llac de Mail. Al fons el pic de Migdia de Bigorra.

Cara est del Campanal de Larrens. Úniques ànimes dels voltants.

A la dreta de la canal que baixa de la bretxa sud, hom hi ha equipat una via de dos llargs amb espits. El primer llarg, 35 m i IV+, transcorre per placa, reblerta d'arrugues i vetes anomenades tafonis, que per cert també és el nom de la via. El segon llarg de només 15 m ja es situa sobre roca més fosca, esquivant una punta una mica trencada i amb un pas una mica més difícil, potser de V.


L1 a la Tafonis (fotos meves i de la Silvia).

L2 a la Tafonis (fotos meves i de la Silvia).

A partir d'aquí comença el tram de cresta, aèri i aventurer, desequipat, per progressar per on més ens agradi.

Esquivant uns gendarmes per l'esquerra, la Silvia enceta una tirada de 35 m i fa reunió al fil de l'aresta. En una nova tirada, canvio de costat i passo a l'est, sobre unes plaques tombades, aèries, on apareix un pitó i un cordino amb un nus empotrat, sense dubte per a descendir, però nosaltres no baixarem per aquí. La dificultat és baixa i la grimpada és un plaer. 30 m des de l'ultima reunió i en faig una altre, la quarta; les cordes ja freguen massa. Passa de nou la Silvia al davant i assoleix el cim; 20 m més. Aquest tram de cresta potser es podria fer desencordats o en ensamble, però la verticalitat de l'entorn i el fet de portar ja les cordes desplegades ens decideixen a continuar com anavem.

L3 a la cresta (fotos meves i de la Silvia)

L4 a la cresta

Cim del Campanal de Larrens

Per al descens prenem la continuació de la cresta cap al nord, tal i com vam llegir al bloc dels kuestas, que utilitzem de referència. Efectivament com es diu en més d'un lloc no és tan difícil, però és molt aèri, i més en descens (pujar per aquí seria molt més plaent).
Seguint la tònica de la nostra ascensió desgrimpem a llargs assegurant.
Fem primer 15 m fàcils fins que comença un descens més pronunciat i aeri, que en 20 m més mena a uns cordinos que en teoria son per a assegurar el pas més difícil en descens que vindria ara.
Veient des d'aquí la instal·lació del rapel i calculant a cop d'ull decidim posar un malló als cordinos i fer un rapel, que quasi arriba als 60 m. Les cordes es recuperen amb comoditat, avantatge del granit llis, i ens evitem l'esgarrifós pas de IV en descens.


Descens.

Llac Estelat inferior a ple sol.
 

3 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Molt bones fotos Sergi i sílvia, com ens teniu acostumats! la zona del Neouvielle és fantàstica i tan extensa...no ens l'acabarem mai.
Felicitats per la campanya!

Sergi C ha dit...

Només hi havia esta anys enrera sempre des de Cap de Long; no en 'sabia' res de tot el semicercle que podirem dibuixar d'est a oest pel vessant nord d'aquest massís.
Hi ha roca per no acabar i també esqui de muntanya per estona, per que la bondat d'aquelles valls en quant a innivació i a poca exposició als allaus ha de ser considerable.
Però que faig jo parlant de neu...

Jaume Llanes ha dit...

Felicitats per aquestes escalades d'intens regust pirinenc.