dimecres, 26 de setembre de 2012

Cresta de Peyrisses, Etang Faury i Nabre

23 d'agost de 2012

Una muntanya calurosa, seca i eixuta com poques vegades he vist el Pirineu, que fins i tot es crema, contrasta en extrem amb les humides fagedes i les fortíssimes tempestes que no ens deixaren encetar aquest itinerari l'any passat.

Prefereixo aquelles imatges verdes i refrescants tot i el preu d'haver de renunciar a la cresta, però almenys aquesta 'bonança' meteorològica ens ha permès de gaudir-la.

Essent les condicions les que son, certament bones per fer muntanya, accedim aquest a la capçalera de Peyirisses per la coma de Gniòles i el Lac de Naguilles. El desnivell des de les Forges d'Orlun fins l'estany és de 1000 m, però la densa fageda i l'impecable traçat del camí fan del caminar quelcom aliè a la calor i a l'elçada que hem de superar. És un encert pujar per aquí; una fresquíssima font que raja tot i la sequera posa punt i final al bosc.




Arribats a la presa, farcida de restes d'obres hidroelèctriques, el sol accentua l'esforç que fem per situar-nos sobre la presa, a nivell molt per sobre de l'aigua. Pel còmode camí voregem tot l'estany i seguim vall amunt. La fatiga que ocasionen les pesades motxilles i el desnivell ja es nota, i els últims metres fins el primer estany de Peyrisses, per camí ja més pedregós i a voltes tartera, es fan cansats i durs.

L'herba que fa un any era verda ara és groga i eixuta; l'aigua que rajava a cada racó ara cal baixar a buscar-la a l'estany.
El circ rocós que dibuixa la cresta corona aquesta caòtica conca, on és més fàcil traçar el recorregut pel seu fil que endevinar un traçat pel seu fons, on els dos estanys i els promontoris que s'hi atansen interrompen qualsevol línia. Estem en una orografia complexa.


Amb les primeres llums del nou dia ens llevem i prenem el camí cap a la collada d'en Beys. Comença aquí la carena que poc a poc s'anirà convertint en cresta rocosa, esmolant-se lleugerament en apropar-se al pic d'Etang Faury. Fem tot aquest tram grimpant desencordats, sense dificultats remarcables ni trams massa aèris, amb excepció d'una bretxa de la que potser no sortim per on toca i on treïem la corda.

Des d'el cim de l'Etang Faury, ample a ponent i encinglerat al nord, la carena fa un gir al nord i s'esmola força sota nostre. A partir d'aquí la cresta consistirà sobretot en fer desgrimpades molt aèries.
El primer tram mena al coll previ a l'estètic pic Nabre. Aquest, vist de lluny i de prop és una piràmide ben definida, tombada al sud i dreta al nord, és a dir que toca ascendir per la cara fàcil i baixar per la difícil. No seria més lògic fer la cresta al revés? Aquest dilema encara no el tinc clar.


Al nord del Nabre i sota seu s'estén una curta però retallada i esmolada cresta, farcida de gendarmes i bretxes. El recorregut pren aquí aires més alpinístics, amb ràpels, travessies aèries i escalades, tot i que poques, doncs en general anem descendint cap a la pronunciada bretxa prèvia al pic d'Esquena d'Ase.


És aquí on finalitzem la cresta. La ressenya que portem la finalitza en aquest cim de vessants inclinats i pedregosos, on només un mur per sortir dela bretxa dona peu a escalar, així que l'obviem. Ben mirat hi ha més cims i crestes per continuar i tancar el circ, però no estem prou forts ni som prou ràpids.

El que si farem per a acabar de rematar el cos és replegar el campament i traslladar-nos a la veïna vall d'En Beys. L'intenció és fer-hi alguna cosa l'endemà, com per exemple les Piques Roges, però ens limitarem a fer una petita escalada esportiva. I menys mal que ho fem així, per que el retorn pel llarg camí fins les Forges d'Orlun, amb les pesades motxilles a l'esquena ens deixa ben baldats.

Mereix un comentari el guarda del refugi d'En Beys, que amb molta amabilitat ens indica on acampar còmodament i ens permet usar lliurement el refugi per guardar coses, anar al bany, fer-nos el menjar... per prendre nota.

Estany superior de Peyrisses. Pic Nabre i tram més esmolat de la cresta.

Les tres Piques Roges.

Dent d'Orlun.


4 comentaris:

josep i laura ha dit...

Cims tan suggerents com el seu nom mateix i poc coneguts, almenys en aquest vessant dels Pirineus. A nosaltres ens va fer enrere una glaçada de finals d'estiu que va cobrir d'un tel de gel tot el crestall, però el desig de tornar-hi encara resta ben viu! Gràcies per fer-me memòria!

Jaumegrimp ha dit...

Desconegudes del tot per mí aquestes contrades, esteu fent una bona campanya de descoberta Sergi!!
Molt bones fotos com sempre!

edunz ha dit...

aquest terreny ja fa masses anys - i això que els retrets mai són bons! - que em queda pendent de perdre-m'hi, buf, des de fa molt temps que obro el mapa i m'hi he d'atansar. En blanc, o amb l'herba verda de catifa. El dia que escalava a la Dent em marxava la mirada valls endins.. quina entrada de vall tan suggerent. A l'hivern, des de cims propers, s'hi veuen tantíssimes possibilitats! suaus, però sobretot, punyents!!
Així que m'aventuro a dir que d'aquest any no passa.
I si, val la pena destacar cada una d'aquestes finures de tracte i concepte francès cap a la muntanya i la gent que hi passa... que allunyats n'estem oi?

ah! quina manera tan agradable d'allargar i compartir l'estiu! la força de llum que ara s'amorteix no enganya

Sergi C ha dit...

Al voltant d'aquest massís s'estenen radialment un munt de valls on hi ha de tot, des d'apacibles estanys on prendre el bany a crestes esmolades i parets de granit.
Vall de Besines, vall de Merens, en Beys, Orlun ...
Vestida de blanc es protegeix bé la muntanya. Les profunditats d'Orlun carreguen be l'artilleria de les allaus. Tot s'ha d'atacar des de Pimorent o Lanós, i des d'allà les distàncies creixen.
Realment és una zona amb moltes possibilitats i ben a prop de casa.