divendres, 14 de setembre de 2012

Campanal de Nèuvielha

13 d'agost de 2012

Què és un 'campanal'?
No ho sé. Només sé que és el Campanal de Nèuvielha havent-lo vist el dia abans i havent-lo escalat el dia en qúestió. Òbviament és una agulla en el sentit més literal possible, doncs qüasi podria dir que el seu cim punxa.

Bretxa Shauzenca (Chausenque) amb el Campanal a la seva esquerra, cara est.

Bretxa Shauzenca i Campanal, cara oest, vist des del Campanal de Larrens. 

Conegut ja el caos de fites que s'escampa pel tarteram entre el llac d'Aubert i el Nhèuvielha, tracem millor el camí i anem directes a la bretxa. El sol escalfa, però en creuar a la cara oest el vent refreda i ens hem d'abrigar.
A la mateixa bretxa s'inicia una via que ascendeix per la cara nord, però la lectura de la guia adverteix de la facilitat d'errar l'itinerari i palplantar-se al mig d'una placa difícil de protegir, o sigui que la descartem.
A la cara oest hi ha un itinerari que cerca els passos més fàcils per enfilar-se a l'agulla, amb el número 36 del croquis, graduat com a AD. Dit i fet ens hi encarem.

Ressenya extreta de la Guide Ollivier Pyrénées Centrales IV.
Assenyalo en vermell l'itinerari seguit.

El recorregut traça un flanqueig evident per a evitar el tram de canal més dret, però vista des d'allà ens crida a escalar-la recte amunt sense miraments. Un pitó al bell mig del pas més difícil referma l'elecció. Fem així un primer llarg fins un gran bloc on hi ha una baga, on la Silvia fa reunió.
Obeïnt l'instint d'escalador esportiu d'anar recte amunt pujo primerament a la bretxa sud, pensant que per allà s'ha de poder assolir el cim i conscient de que la via va a buscar la cara nord. I segurament s'hi pot pujar per allà, però la cosa canvia, extraploma i no vull pensar en clavar pitons mal penjat d'una ma.
M'en torno a la reunió i busco la lògica del segon llarg. El mur oblicu que insinua la ressenya s'ha de superar amb un pas atlètic per a situar-se sobre la placa tombada que el segueix. Assegurar-se és impossible fins travessar-la i assolir l'inici de les fisures, que faran alhora de preses i d'emplaçament per a empotradors de tota mena.

 L1, L2 per on no és (Foto Silvia), L2 des del cim amb la bretxa Shauzenca al fons.

L2 des del cim

Un bloc envoltat de cintes és el cim. 
Posem un malló (en d'altres llocs hem trobat que rapeles de les bagues a pel, directe corda amb cinta) i descendim a la bretxa sud.


A partir d'aquí la continuació lògica és seguir la cresta cap al sud, envoltada d'estimballs a est i oest, esculpida durant mil·lenis per les glaceres que hi hauria aquí. Un cop d'ull a la diferència de color del granit ho posa ràpidament de manifest, fosc i entapissat de líquens a les alçades, i blanc, net i llis a la base de les parets i al fons de les cubetes.

A plena cresta arribem al peu d'un gendarme que presenta uns blocs no massa fiables; flanquegem per l'est assegurant fins una canal on fem reunió. Ascendim en un altre llarg de corda fins a sortir al fil de la cresta; la canal conté força pedra i grava descomposta.

Es presenta ara un curt tram de cresta amb uns gendarmes molt esmolats i aeris, que no son difícils però si vertiginosos; ja posats continuem assegurant.



Conca lacustre de la Glere i vall de Bastan. 

Passats aquests gendarmes la cresta es dilueix amb el pedregós pendent del Nhèuvielha. Animats seguim ara per la carena fins que un nou crestall que enfila la punta 2973 d'aquell. Aquesta punta dibuixa al nord una cara triangular, llisa i inmaculada per on transcorren vies que prometen ser d'allò més interessant.


Continuem grimpant fins la punta 3002, on es presenta una cresta reblerta de gendarmes que enllacen amb el cim principal. Fen un exercici de la menys muntanyenca i ambiciosa de les actituds desgrimpem a la punta 2973 i baixem al fons de la vall, passant del Nhèuvielha: ens fa mandra!
Total, no era l'objectiu....

3 comentaris:

en Girbén ha dit...

Sí que, en principi, el Nèuvielha era el meu objectiu quan vaig acostar-m'hi des de Cap de Long a vista (o sense mapa ni guia).
Després de jugar-me una bona galeta, vaig deixar-ho córrer cap al cota 2800, en una bretxa infranquejable de la cresta de Barris d'Aubert.

Sergi C ha dit...

Preciosa la vertical serra dels Barris d'Aubert; per fer-hi molta cosa, per a estar-s'hi dies.
No en voldires potser seguir la línia fins el Ramoung...

en Girbén ha dit...

Si ni tan sols sabia què era el Ramuoung encara menys el nom de les crestes secundàries. L'única informació era un mapa de carreteres i la retentiva visual d'un pas pel llac Aubert la tarda abans.
És una manera de fer muntanya, aquesta de recuperar els orígens negligint les muntanyes d'informació acumulades durant el darrer segle i mig, que m'encanta. A les antípodes d'anar seguint uns tracks Gps o la pauta obligada d'una Carros de foc, t'endinses a un massís desconegut sense cap referència. Recordo els tres dies per la deserta immensitat de Gador com una revelació i... Quin terreny de joc més extraordinari resulten les abruptes muntanyes càntabres!