dimecres, 5 de setembre de 2012

Mussol petrificat, que bateja l'esperó sud-oest del Cap deth Malh.

9 d'agost del 2012.

Hi ha muntanyes que cal trepitjar per a prendre consciència de la seva dimensió real, no n'hi ha prou amb veure-les. Això és sabut i assumit, però que sigui la tercera l'ocasió en la qual percebi quant temps, quant esforç i quanta preparació cal per pujar-la i baixar-la no és tan obvi, doncs és com tropeçar tres cops amb la mateixa pedra (com s'hi escau la metàfora, parlant de muntanya...).

Si endemés, cadascuna d'aquestes tres visites ens mostren una envergadura major alhora d'atenyer amb éxit l'empresa, menys comú resulta el fet, doncs per pròpia experiència dic que quan més conegut és un indret menys exigent és desafiar-ne els seus punts forts, i és aquí on l'experiència quasi oposada enderroca les més sòlides evidències.

Fa tres anys vaig recórrer la cresta de Crabèra des del Cap dera Pala Vaciuèr fins el Pòrt d'Arbe. Prèviament ja havia enfilat sol la Coma d'Arbe, el port i el cim de Sèrra Nauta, fent-me el càrrec de l'absència de camí a la coma i del tipus de terreny per on es dibuixen els itineraris en aquesta ja estimada vall de Toran.
Tarteres de pedra petita pissarrosa, pendíssos d'herba que acaben en precipicis rocosos, desnivells importants i aïllament considerable. Aquest últim aspecte denota una circumstància comuna a tota la vall que no es percep si no és per defecte, que és l'absència de ramaderia extensiva. Efectivament, a diferència de la resta de quasi tot el Pirineu, aquí la ramaderia no existeix i la vegetació fa el que vol, és a dir entapissar-ho tot; només els grans herbívors, també força abundants, se n'aprofiten.

Coneixedor d'aquests aspectes de la vall vam fer amb èxit la cresta, tot i que esquivant algun obstacle al final de la mateixa, com per exemple el mur que dona pas al Cap deth Malh.

La segona visita a la serra de Cràbera ens va mostrar la veritable dimensió del vessant que cau al fons d'Es Grauers, així com un descens impossible almenys per a nosaltres, que havent errat l'itinerari, ens trobem davant d'unes dificultats i uns perills objectius de més envergadura dels que podiem assumir, havent de demanar ajuda per sortir d'allà.

I vet aquí que la tercera visita a la cresta és tot un èxit i un gaudi absolut, però també una mostra del seu vast tamany que no queda reflectit en xifres (pujarem tresmils en dies posteriors que no fan cap mena d'ombra a aquestes modestes alçades).

 
Nit sota la presa de Sant Joan de Toran; camí d'Es Grauers; tresc Coma d'Arbe amunt i aturada davant l'evident piràmide que dibuixa sota seu el Cap deth Malh.

Ressenya extreta de La Tribu

Des de més amunt de la Coma d'Arbe, ben be des de sota el port, l'Esperó del Mussol es mostra com a tal, com una línia evident que delimita clarament la geometria de la muntanya, amb el també reconeixible perfil del mussol que mira a sod-oest.
Des de la coma en si és molt difícil veure aquesta línia i és així com destinem gairebé una hora a buscar el peu de via, que per cert no trobem.
Afortunadament el Mussol és un gendarme prou característic per reconeixer-lo sense dubte, tot i l'angle desfavorable, i decidim d'encetar qualsevol línia que ens porti al collet que ell mateix forma amb el vessant. Una grimpada per una sèrie de canals herboses i un parell de llargs d'escalada fàcil menen al prat penjat que hi dona accés. Ja som doncs a la via 'L'Esperó del Mussol'.

Abans del Mussol.

Primer llarg després del Mussol (L5).

Rera el Mussol l'esperó pren més evidència i es perfila una mica més. Després d'escalar un llarg vertical fem reunió on el fregament de les cordes així ho aconsella (correspon al L5 de la ressenya fotogràfica). Prosseguim amb un altre llarg semblant a una cresta, que uneix l'esperó amb el vessant principal (L6).

 L6 després, darrera el Mussol (Foto de la Silvia). Tirada més vertical del L8.

Després d'una nova tirada (L7) lleugerament abocada a l'abisme de l'esquerra apareix un gendarme de forma també molt característica vist des de dalt. Amb un nou llarg (L8) es supera aquest gendarme fent una mena de Z, aprofitant una fisura vertical, una vira cap a la dreta i un nou mur vertical, i fem reunió al seu darrera. La grimpada ja dona pas a l'escalada.
Entrem al llarg més vertical i que presenta una roca prou compacte (L9). Una mena de diedre al costat esquerra permet protegir be els passos. Reprenem de seguida el difús fil de l'esperó per a superar un mur sobre el qual hi ha un pitó, única peça d'equipament de tota la via, i enfilem un altre mur dret amb un pas força atlètic.

 L9 des de baix.

S'acaba el llarg entre ginebrons fins que un d'ells presenta un tronc prou gros com per fer-hi reunió.

L'esperó s'ajeu a partir d'aquí i apareix la piramide final, amb petits murs reblerts de vegetació i amb escapatòries a ma dreta.
Decidim fer encara un parell de llargs més sobre el terreny més rocós possible fins que ja no apareix cap mur més i arribem al poc prominent cim del Cap deth Malh.

Ens hi hem estat unes 7 hores d'escalada, unes quantes més que els aperturistes, i és que som lents sobre aquest terreny absolutament incert.
 
El prat que es presenta al davant només és un miratge del que serà el descens. Travessant-lo assolirem una carena que a llevant acaba en una bretxa que ens separa del Tuc Blanc. 

Desgrimpada i grimpada i assolim el Tuc. Per la seva carena est descendim caminant i a estones desgrimpant cap a l'estany més occidental de Port d'Arbe. Des d'aquí s'em fa curta la baixada a la coma.


Amb les últimes llums del dia travessem el bosc del voltant de la presa de Sant Joan de Toran.
Ensopeguem just el personal d'Era Honeria que comença a sopar i ens afegim a ells, gaudint de la conversa i la companyia ben satisfets de la positiva experiència que avui ens ha ofert la vall de Toran.


1 comentari:

Jaume Llanes ha dit...

M'alegro que us hagi agradat aquest itinerari una mica inclassificable. Com deies en una altra entrada, s'hi troba una mica de tot. Si només s'hi busca escalada, no és gaire satisfactòria, però si es busca muntanya, aleshores se'n surt saciat.

A mi també em sorprèn sempre la magnitud d'aquesta regió. Mira que hi he estat vegades, però sempre que m'hi atanso penso que potser no n'hi havia per tant, però després, quan hi sóc, torno a sentir la mateixa sensació d'immensitat.

Celebro compartir amb vosaltres la passió pel Toran.