dissabte, 7 de maig del 2011

Dia gris a la via Que pum que pam, La Granota

I que pitjor per començar un dia gris que un pas molt fi, i endemés en fred!


Les canals i els peus de paret de Montserrat es van erosionant implacablement al llarg del temps, i sense dubte els visitants de la muntanya n'accelerem el procés.
El peu d'aquesta via es troba almenys 1 metre per sota del nivell al que estaria quan es va obrir, testificat per una soca morta i pel canvi de color de la roca.
Així doncs, la dificultat de l'entrada supera la del conjunt de la via, i hi ha una assegurança diferent a la resta, afegida segurament després, i que ens permetrà accedir en A0. Un 6a en fred a mi no em surt.




Comença el David i, després de provar el lliure, s'agafa a les cintes i amunt. Jo faig el mateix sense pensar-m'hi massa i l'Ivan s'hi deixa literalment la pell per intentar-ho en lliure, també sense èxit.


 


Després de la R1, continuo jo. M'he deixat la ressenya al cotxe, i és així que em salto la R2, que em sembla molt propera i no la identifico del tot com a pròpia de la via que estem fent (moltes vies i molt equipament confonen aquesta paret). Arribo a la R3, gaudint de tot el llarg, amb una escalada continuada i plaent. Les cordes freguen una mica però res d'extraordinari.


 




El L4 el torna a fer el David; l'Ivan no te ganes de fer-lo sense pell als nusos de la ma.


Arribats al collet ens entretenim amb el mur de 6a de la Pique Longue, que trobem molt fi però que havent calentat amb tota la via surt bé. 


Un sol ràpel des de dalt ens permet arribar a peu de la Pique Longue, i ens escaquegem de la pluja que està a punt de petar.

1 comentari:

Jaumegrimp ha dit...

Aquesta via encara no l'he fet, serà un bon objectiu per una tarda!
gràcies per la informació.