dissabte, 21 de maig de 2011

Mas Guasch al Puntal de l'Albarda

Paradigma de l'escalada clássica montserratina, gràcies a que va ser reequipada pel seu aperturista, entre d'altres, és ara una via assequible als escaladors modestos que, lamentablement, no hem conviscut amb els pitons i els tacs de fusta.


Un cop d'ull a la ressenya no és suficient per fer-se càrrec de que a la via s'hi ha d'escalar, tot i que realment, el grau d'exposició potser no sigui tan alt com es diu.

Una bona caminada des del monestir ja dona caracter a la jornada, a través dels espessos boscos que ombregen el camí vell de Sant Jeroni. El serrat del Puntal de l'Albarda és ben solitari, res a veure amb Gorros i altres zones del massís; només alguna cordada denota la seva presència als Patriarques.


Comença la Sílvia amb l'enrevessat L1, elevant-se entre baumes fins la reunió. Aquests primers passos ja defineixen la tònica del grau d'aquesta via, amb poc cantell i molta finura.





Continuo jo amb l'artificial equipat del L2.

Els primers passos per sortir de la bauma m'exigeixen l'estrep; després es fa bé en A0 fins que tomba sota una savina i continuo un troç en lliure.
Una mica més d'A0 i faig reunió (totes equipades amb parabolts i anelles d'acer inoxidable).




Alternem tots els llargs, i queda per la Sílvia aquesta tercera tirada de V, tota de IV i amb un V dels que no hi estem acostumats.


Em toca el L4, llarg estrella de la via per la seva continuïtat. Es tracta d'un diedre ple de pitons i amb alguns parabolts de reforç. Preses d'aspecte trencadis prop de la fisura cega i una placa força llisa a la dreta, obliguen a afinar l'escalada, sobretot després de lúltim parabolt, quasi a la reunió. En aquest punt em desplaço a la dreta per superar la panxa, i experimento la sensació de por a caure i la irremissible necessitat de pujar. 
Preses rodones, peus fins, últim parabolt cada cop més avall...
Silenci absolut per uns instants. 
Arribo a la R5.



Al L5 hi ha el pas més difícil de la via, però es troba aïllat entre quarts i ben protegit per parabolts.

Satisfets d'haver escalat aquesta via amb esforç pero sense ensurts, arribem al cim. Resta ressegir la carena amb algun petit ràpel, grimpades i desgrimpades, fins el camí de Sant Jeroni.

Ressenya de www.lanochedelloro.com.

2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Felicitats Sergi! jo aquesta encara la tinc a la llista, fa anys ens hi vam arribar a peu de via, però aquell dia no estàvem per tantes emocions....

SergiC ha dit...

En gaudiras de valent, Jaume.
És d'aquelles per repetir.