diumenge, 8 de maig de 2011

Petit paradís de Sant Llorenç

Que absurd és qualificar un paradís de petit o gran; res de mesurable hi ha en allò que conmou.


La rudesa i permanència del conglomerat trencadís del Cingle del Salt dels Cavalls no basta per competir amb la bellesa dels acònits, que tot i efímers, imposen la seva presència a l'ull sensible. 


Els cingles s'enlairen, i sobre ells la vegetació s'hi aferra sabent perduda la batalla. L'erosió acabarà amb ella. El líquen esmicola el conglomerat, però la terra resultant s'arrossega muntanya avall sota trepitjades d'excursionistes i rierades de tempestes. 


Petri paisatge que a la plana llença la terra, la seva pròpia substància, i al seu capdemunt atrau multituds, que l'estimen, que l'ignoren però que el trepitgen. 

Fuig de tu la selva i queda nua la teva pell.
Resistiràs?

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Unes fotos molt maques. Realment aquesta montanya, si li resiteix poca gent. Te algo especial.

Silvia

Jaumegrimp ha dit...

Boniques fotos i bonic missatge Sergi! el nostre estimat Sant llorenç és molt fràgil i potser per això ens l'estimem tant, petitesa i grandiositat alhora.

Javi ha dit...

Sergi, la descripció que surt de dins la mèdula i aquest amor per aquest massís son el reflexe alhora que mires a través de la càmara... ARTISTA!!!!