Som dera Pica, la pitjor roca del Pirineu

20/8/2011

En plena comarca de Luishon, el Som dera Pica (Pic de la Pique en francès) és una agulla rocosa molt prominent, doncs sobresurt 1000 metres sense interrupció des del fons de la vall del mateix nom, on hi ha el més conegut Hospice de France, parada i fonda camí del port de Benasc.

La forma piramidal d'aquesta muntanya crida l'atenció, fins i tot de lluny, tot i quedar sovint amagada per les seves veïnes, degut a la seva modesta alçada de 2395 m. 

Des de L'Hospice, seguim el camí que va pel fons de la vall dera Freisha, deixant a ma esquerra el que puja a Romingau i al Pas de la Escaleta, per on vàrem baixar el dia anterior provinents del Salvaguardia.
Arribats als prats que s'obren sota la paret est de la Pica, i abans d'atenyer una cabana que hi ha més amunt, enfilem pel dret direcció a la paret somital. Si haguessim esperat a arribar a la cabana, haguessim pujat pel corriol que darrera seu ascendeix també sense pietat, però almenys per alguna mena de camí, i no com nosaltres ho vam fer. 
Bastant amunt ja, algun rastre de camí ens enganya i ens fiquem al bosc, on desapareix tota petja i l'espessura de la vegetació, la munió de troncs morts i unes molses que amaguen irregularitats del terreny dificulten la progressió
Acabat el bosc i recuperat el prat, trobem el camí que venia de la cabana, i el seguim.
Primer flanqueja per sota la paret cap al sud, bifurcant-se cap a la valleta que queda al sudoest de la Pica, i flanquejant de nou direcció nord, ja a tocar de paret, cap a l'aresta nord-est, la nostra.

Flanqueig cap a l'aresta nord-est, i l'aresta en si, amb la paret a l'esquerra.

La roca és una pissarra molt lluent i inconsistent, que forma unes fulles fines que s'arrenquen l'una de l'altre amb els dits. Fa esgarrifança de pensar en la via que puja per plena paret, de IV segons la guia Olivier. 
Comencem grimpant per un tram mig roca mig matoll, fins que arribats a un collet que forma una agulla que sobresurt, l'aresta pren caire i es posa més dreta, amb l'estimball de la paret a ma esquerra i uns pendents molt drets a ma dreta.
Fem un llarg de corda assegurats, de IIIº. El truc per a escalar amb uns minims de seguretat consisteix a agafar-se a conjunts gruixuts de fulles de roca, que així no es trenquen. Fer-hi grans merlets serà també la manera de protegir-se. En certs trams aflora un estrat similar al granític, molt consistent, i que dona confiança.

Agulleta on comencem el primer llarg.

Quan el terreny tomba, faig reunió en un parell de merlets. Fins el cim ja és fàcil, però havent desplegat la corda decidim fer un altre llarg, doncs tot es trenca i hi ha força caiguda.

Últim llarg a tocar del cim i cim.

El descens serà una altra aventura, bastant més exposada que l'ascens.
Desgrimpem cap al sud-oest per la cresta que uneix la Pica amb el conjunt d'agulles que la uneixen al pic de la Mina. El terreny és delicadíssim, i els estimballs son impresionants a banda i banda.
Amb molta cura arribem a un tram planer de la cresta i baixem cap al nord per un sistema de canals molt verticals i plenes d'herba i pedra solta. Un piolet hauria estat una eina magnífica per a assegurar-se clavant-lo a l'herba.
Amb cura anem baixant i flanquejant a la recerca d'un collet que forma una agulleta que es despren del vessant de la muntanya, des del qual veiem el punt on hem començat la grimpada en plena aresta nord-est. 
Ja sense deixar el camí baixem fins la cabana i el fons de la vall.

  

Mapes sobre la base del ICC a escala 1:10.000 i sobre IGN a escala 1:25.000.

Vista de la Pica des de prop del Pic de la Monjòia. A la dreta es veu l'Hospice.

Vista del Salvaguardia i els estanys del Port de Benasc des del cim de la Pica.

Port de Salau, port de pas.

17/8/2011

Pas de segadors francesos que venien a treballar als camps catalans i aragonesos.
Pas de fusta de les valls d'Àneu cap a França, a través d'un telefèric del qual en resten construccions i estructures.
Pas d'exiliats fugint del feixisme.
Pas del ferrocarril que es quedà en projecte, aturat a la Pobla de Segur al vessant sud.

I ara per ara pas d'excursionistes i de gent compromesa, que cada any celebra un aplec per rememorar les antigues relacions entre Catalunya i Occitània.

El camí, que al ascens variem pel Bosc de San Joan, és d'aquells ben fresats, i que superen el desnivell a base de llargues marrades. Tot i la comoditat de la pujada, la calor apreta i el sol és implacable quan se surt del bosc.

Carretera amunt del poble de Salau, s'obre a llevant asquesta ample i profunda vall del riu eth Salat, boscada de fageda a la fondalada, i tota herba fins els cims.

Els ramats bovins dominen els prats d'alçada. L'ombra és inexistent, però amagant el cap entre les roques deuen sentir-se com si hi fossin sota, potser rememorant la freca de la nit.

Des del Port de Salau tenim el davant el massís de Bonabé i de Marimanha, que proporcionaven la fusta de pi que es transportava amb el telefèric, del qual queden els arcs de pedra que en suportaven l'estació superior.

Son molt interessants les imatges antigues d'aquest bloc, de l'industria de la fusta que es desenvolupà al voltant d'aquest pas, i que contrasten amb les actuals.

D'Ost (Oust) al castell de Mirabat

16/8/2011

El concepte de Prepirineu es fa extrany al vessant nord de la serralada, doncs la seva transició cap a la plana és ràpida i brusca.
Al cor de l'Arieja, el Pirineu es desfà en verds i frondosos turons, entre els quals hi viu una població que no es dedica només al turisme, com passa a l'altre banda.

Travessem el silenci dels carrers d'Oust i caminem per carreteretes locals cap als paratges de Palouard i Mounetou.
La cria de porcs a camp obert deu ser una activitat força important en aquesta zona. Arreu trobem camps tancats amb porcs de totes les edats i mides, que campen, dormen i s'enfanguen a voluntat.

Després de Mountenou, el camí entra en un d'aquesta camps, reservat a inmenses trujes cadascuna d'elles envoltada de 10 o 12 garrins ben petits, que juguen i s'ens apropen cusiosos. La tendresa que desperten els garrins contrasta amb la por que fan les trujes, que sense cap mala intenció només s'acosten a veure si els donem alguna cosa per a menjar.

El paisatge ramader i humanitzat, viu i habitat, deixa pas al fosc bosc de faigs, que fa equilibris per poblar el fort pendent del Bosc de Mirabat.
Per grans llaçades, que d'altre manera seria impossible, el camí puja humit i enfangat fins les runes del castell.

Les vistes al Montvalier son inmillorables.

 

Noves vies a la Punta d'En Serreta: Alexandre Camps Padrós i Josep Calvet Pratginestós

13/9/2011 

Via 'Alexandre Camps Padrós': via ben equipada, per no patir i per gaudir d'una roca millor quan més amunt, excelent i tot (aquells cantells petits infinits i abrasius dels últims metres de totes les cingleres de Sant llorenç....).

El primer llarg, de només 25 m, supera el sòcol primer per conglomerat argilós i còdols mitjans, amb només 2 parabolts que resulten més que suficients. Reunió de dos parabolts i pot de piulades, on només hi consta la de l'apertura de la via, amb una magistral ressenya feta a llàpis.

El segón llarg es posa més dret, tot ell ja en roca de la bona i molt ben equipat. La reunió final es fa en qualsevol arbre de dalt de la cinglera.

Primer llarg; segon llarg (fotos de mòvil)

Ressenya d'allò més autèntic, enrotllada al pot de piulades (pot de rodet de fotografies)

Via 'Josep Calvet Pratginestós': baixem caminant per la canal que hi ha entre la Punta d'En Serreta i el Cingle dels Cavalls, i un pel més a la dreta de la via anterior, comença aquesta altre, amb un caire ben diferent (si anem en compte no matarem els boixos que aguanten la terra de peu de via).

El primer llarg comença ben dret, 6a, protegit amb tres parabolts fins un flanqueig en diagonal ascendent que fa patir el segon de corda; després del flanqueig ateny un altre mur ben vertical amb roca excelent, sobre el qual es fa reunió en un arbre.

El segón llarg és dels ja característics en les vies dels Masó, buscant la lògica de continuació. Passant pel damunt d'una alzina quasi morta, s'arriba a una fisura amb un sol parabolt, bastant amunt. Entra be el Tricam negre, però no agonsegueixo posar-hi res més, tot i haver encès ja el frontal. Tibant d'una pedra empotrada a la fisura xapo el parabolt, faig A0 amunt, i empotrant l'esquena surto dalt la cinglera. Reunió en arbres bastant lluny de la vora del cingle.

Ressenya dels Masó extreta de www.santllors.com

En definitiva es tracta de dues vies molt de l'estil dels Masó en aquest massís, sobre una roca excelent, que tot i ser curtes, per mi sont molt recomanables.

Les tardes ja s'escurcen.

Tumeneia i Pa de Sucre

9/9/2011

Agulles de Travessani.
Orografia complexe d'esberlats roquissars i dessolades comes, entre parets tenebroses i tarteres caòtiques. 

A les 5 del mati sota la monstruosa presa de Cavallers, la suau temperatura es suficient per no enmandrir la sortida del sac i la tenda, i prou fresca per caminar comodament sense suar gaire. 

En silenci per no despertar el personal que encara dorm en bivacs, tendes i cotxes mig oberts, enfilem a les 6 cap al capdemunt de la presa, i travessem l'aburrit panta per l'incomode cami que el voreja. 

Entre la mirada de les vaques que encara dormitegen tombades sobre l'herba, molla per la rosada nocturna, anem pujant pel sender que a base d'amples marrades ascendeix cap a l'estany Negre, fins que unes discretes fites ens diuen que l'hem de deixar per dirigir-nos a l'estany de Tumeneia. 

Per pendents d'herba i de compacte granit, sempre a l'esquerra hidrografica del torrent de Llastres, atenyem el petit estany de Tumeneia i despres el gran, magnifiques lamines d'aigua, la horitzontalitat de les quals contrasta amb els punxeguts i aspres perfils dels vessants que les envolten. 

La plaent caminada dona lloc a un ascens per un pendent cada cop mes pronunciat cap al coll al sud-oest del tuc de Monges , als peus de la cresta nordest del Tumeneia. Comença aquí el nostre periple rocallos per l'esquena d'aquest drac de pedra. 

1ª Torre abans de començar, des del NE, i des de la 2ª torre.

Enfilem tot grimpant amb facilitat una primera agulla, al cim de la quan hi troben una instal-lacio de rapel feta amb dos parabolts, cadena i anella. Fins aquí arriben els luxes del trepant! Divisem tambe un muntanyenc solitari que comença la seguent agulla autoassegurant-se; tot sorpreses fins ara. 

Despres del rapel de 20 m iniciem l'agulla on hem vist el company solitari per una canal que es grimpa be amb botes, amb un fons herbat i unes parets ben compactes. Sortim a la cresta i per grans i espectaculars blocs penjats arribem al cim. Un nou rapel de 5 m, ara a base de cordinos, mena al peu del llarg clau, ja pròpiament al Tumeneia Nord.

Últims metres i cim del Tumeneia Nord.

Vista a ponent del del Tumeneia Nord: a l'esquerra el Pa de Sucre i a la dreta, al darrera el Bessiberri Nord.

Des del cim comencem el descens caminant cap a l'oest i quasi sempre flanquejant pel vessant nord, amb el gran estany de Mar al fons. Passada una primera agulleta, arribem a un primer coll, de cota 2682 m, que confonc amb la bretxa Pauss; grimpem una nova elevació i arribem ara si a la bretxa Pauss, de 2698 m d'alçada (segón coll).

 
Dos colls més ens separen encara del Pa de Sucre. Atenyem el primer d'ells (tercer coll) descendins uns metres per a evitar l'agulla pel nord, i pugem per una canal terrosa, inclinada i fatigosa, fins el coll de cota 2763 m.

Encara no se que l'anterior era la bretxa Pauss ni que aquesta no es troba al peu del Pa de Sucre, així que la confusió perdurarà fins al moment de preparar aquestes línies.

Al nord-oest es despren una aresta amb murs bastant verticals, i uns cordinos per rapelar; confonc aquesta aresta amb el Pa de Sucre i ens ho comencem a enfilar, fins que ens adonem que no pot ser ni per dificultat ni per la nula continuïtat que presenta després aquesta agulla.

La meva desorientació és total, i gràcies a la foto que portem de l'aresta nord del Pa de Sucre (tampoc tenia clar que fos tan nord), identifiquem el camí a seguir.

Tenim pel mig l'agulla que hem flanquejat del segón al tercer coll, i que ara hem de pujar per arribar al quart coll al peu del Pa. Des del cim d'aquesta agulla desgrimpem uns metres fins trobar una instal·lació de ràpel, que hem d'anar en compte de no treure-la amunt del merlet en que es troba (un tascó empotrat a perpetuïtat ho impideix).

El descens és espectacular, vertical i encaixat; arribem al capdemunt d'una canal molt terrosa.

Comença l'escalada al Pa de Sucre. Per uns blocs tombats amb pedra solta per sobre, fins que ens apropem a la verticalitat de l'aresta. Amb tendència a la dreta, busquem una xemeneia que presenta bones preses, i que poc a pos es va fent cada cop més vertical.
Un cop superada, tenim a l'esquerra tot l'estimball de la cara ést, i al davant unes plaques amb fisures que permetran l'autoprotecció amb friends. Sobre aquestes plaques fem reunió en uns merlets inmensos i aeris, i continuem cap al cim caminant.

El descens del Pa de Sucre és un altre periple on convé no equivocar-se. Sempre seguint les fites que hi trobem, comencem a baixar lleugerament cap a l'oest, pel vessant sud però molt a prop de la cresta. Quan el terreny a flanquejar s'acosta a l'abisme, una fita ens indica que hem d'atenyer el collet i passar al vessant nord.

Descendim unes canals buscant els millor passos, sense perdre de vista les fites que aviat ens faran flanquejar fins un nou coll i passar altre vegada al vessant sud.
Entrem en una coma pedregosa, desèrtica i tètrica, dominada per agulles molt verticals i per inmensos caos de roques caigudes. Encapçala aquesta coma la característica agulla del Mussol de Tumeneia, que enllaça el Pa de Sucre amb el Drac de Tumeneia.

El Drac de Tumeneia es desprèn a ponent del Pa de Sucre i del Mussol de Tumeneia.

Impresionant paret sud de l'agulla del Mussol de Tumeneia.

Sempre pel vessant sud a partir d'ara, descendim i desgrimpem, seguin les escadusseres fites que anem trobant, esposant-nos a caure per un terreny molt dubtos, fins que ja cansats, desplego una cinta en un merlet i fem un ràpel fins la tartera del fons de la vall.

Som a la conca de l'estany de Cloto, que com el seu nom indica queda enclotat entre les parets dels contraforts del Pa de Sucre.
Una llarga baixada ens espera, primer per vorejar cap al sud aquests contraforts, i després, fora de camí i quasi de nit, per descendir el barranc que es despren de l'estany fins el pantà de Cavallers. Trobarem entre la foscor el camí que baixa del refugi, després d'emboscar-nos entre l'espessorall de pins i nerets, i de relliscar per aiguamolls i pendissos d'herba.

Al voltant de les 11 de la nit arribem a l'aparcament i fem el primer descans prolongat del dia.

Mapa del recorregut i ressenya del llibre de Supercrack Edicions.