dimecres, 28 de setembre de 2011

Som dera Pica, la pitjor roca del Pirineu

20/8/2011

En plena comarca de Luishon, el Som dera Pica (Pic de la Pique en francès) és una agulla rocosa molt prominent, doncs sobresurt 1000 metres sense interrupció des del fons de la vall del mateix nom, on hi ha el més conegut Hospice de France, parada i fonda camí del port de Benasc.

La forma piramidal d'aquesta muntanya crida l'atenció, fins i tot de lluny, tot i quedar sovint amagada per les seves veïnes, degut a la seva modesta alçada de 2395 m. 




Des de L'Hospice, seguim el camí que va pel fons de la vall dera Freisha, deixant a ma esquerra el que puja a Romingau i al Pas de la Escaleta, per on vàrem baixar el dia anterior provinents del Salvaguardia.
Arribats als prats que s'obren sota la paret est de la Pica, i abans d'atenyer una cabana que hi ha més amunt, enfilem pel dret direcció a la paret somital. Si haguessim esperat a arribar a la cabana, haguessim pujat pel corriol que darrera seu ascendeix també sense pietat, però almenys per alguna mena de camí, i no com nosaltres ho vam fer. 
Bastant amunt ja, algun rastre de camí ens enganya i ens fiquem al bosc, on desapareix tota petja i l'espessura de la vegetació, la munió de troncs morts i unes molses que amaguen irregularitats del terreny dificulten la progressió
Acabat el bosc i recuperat el prat, trobem el camí que venia de la cabana, i el seguim.
Primer flanqueja per sota la paret cap al sud, bifurcant-se cap a la valleta que queda al sudoest de la Pica, i flanquejant de nou direcció nord, ja a tocar de paret, cap a l'aresta nord-est, la nostra.

Flanqueig cap a l'aresta nord-est, i l'aresta en si, amb la paret a l'esquerra.

La roca és una pissarra molt lluent i inconsistent, que forma unes fulles fines que s'arrenquen l'una de l'altre amb els dits. Fa esgarrifança de pensar en la via que puja per plena paret, de IV segons la guia Olivier. 
Comencem grimpant per un tram mig roca mig matoll, fins que arribats a un collet que forma una agulla que sobresurt, l'aresta pren caire i es posa més dreta, amb l'estimball de la paret a ma esquerra i uns pendents molt drets a ma dreta.
Fem un llarg de corda assegurats, de IIIº. El truc per a escalar amb uns minims de seguretat consisteix a agafar-se a conjunts gruixuts de fulles de roca, que així no es trenquen. Fer-hi grans merlets serà també la manera de protegir-se. En certs trams aflora un estrat similar al granític, molt consistent, i que dona confiança.

Agulleta on comencem el primer llarg.

Quan el terreny tomba, faig reunió en un parell de merlets. Fins el cim ja és fàcil, però havent desplegat la corda decidim fer un altre llarg, doncs tot es trenca i hi ha força caiguda.

Últim llarg a tocar del cim i cim.

El descens serà una altra aventura, bastant més exposada que l'ascens.
Desgrimpem cap al sud-oest per la cresta que uneix la Pica amb el conjunt d'agulles que la uneixen al pic de la Mina. El terreny és delicadíssim, i els estimballs son impresionants a banda i banda.
Amb molta cura arribem a un tram planer de la cresta i baixem cap al nord per un sistema de canals molt verticals i plenes d'herba i pedra solta. Un piolet hauria estat una eina magnífica per a assegurar-se clavant-lo a l'herba.
Amb cura anem baixant i flanquejant a la recerca d'un collet que forma una agulleta que es despren del vessant de la muntanya, des del qual veiem el punt on hem començat la grimpada en plena aresta nord-est. 
Ja sense deixar el camí baixem fins la cabana i el fons de la vall.



  
Mapes sobre la base del ICC a escala 1:10.000 i sobre IGN a escala 1:25.000.

Vista de la Pica des de prop del Pic de la Monjòia. A la dreta es veu l'Hospice.

Vista del Salvaguardia i els estanys del Port de Benasc des del cim de la Pica.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Sergi,

Un terreny força peculiar, aquest: feréstec, aeri, sense dificultats remarcables, però sempre exposat. El tram del Bec de Corbeau i agulla Morin fins al cim del Pic de la Mina el recordo especialment espectacular i amb algun pas delicat. La veritat és que a mi m'agrada la solitud i la bellesa salvatge d'aquest tipus de recorreguts.

Jaume Llanes

Jaumegrimp ha dit...

Vaja amb la roca trencadissa! això et fa estar molt intranquil i prendre moltes precaucions! Aquests pendents drets com mai d'herba sempre m'han fet respecte, cal anar-hi sense pressa i com be dius un piolet hi seria una bona assegurança!

SergiC ha dit...

Hola Jaume's.

Pica enllà, cap al pic de la Mina, ja hi vàrem ficar l'ull, sobretot al Bec de Corbeau: impressionant!, sobretot vist des de la zona entre la Picada i la Montjoia.
Com sempre, racons solitaris prop de les mes grans massificacions.

en Girbén ha dit...

Creu-me, Fa un grapat d'anys vaig passar-me un munt d'hores en mig d'aquest paisatge guarnit per una nevada primerenca. Vaig fer un oli panoràmic de 2 m , a la manera del gran Helmunt Ditsh(no us perdeu la web del superpintor de muntanyes), del paisatge que es veu des del Colh de Baretja, del Tuc d'Aubàs fins el Cabrioles. I, és clar, el Som dera Pica era tota una evidència!

SergiC ha dit...

Doncs és aquest 'mon nou que amb prou feines imaginàvem', com dius a l'Empriu, i que es va mostrant lentament en atenyer colls i carenes, el que incita l'inquietud de coneixer i pujar, sobretot el més petit dels racons, com és la Pica que per la seva poca alçada absoluta és la última a revelar la seva enorme alçada relativa.

Per cert, aquesta alçada relativa i els pendents que hi implica, quedem perfectament manifestats en el teu oli.