Després de la nit fredíssima a l'aparcament del final de la pista que puja d'Ascon (Ascou) enfilem el corriol que pel bosc puja el Serrat de la Llau fins al peu de la cara nord, per on baixarem, i després de franquejar a l'est i fer un altre coll, ja tenim tota la cara al davant.
No imaginava la cara est tan ramposa. Les vies 'fàcils' son un passeig d'adherència, si no for per aquests ressalts en forma de plataformes invertidesm que quan no hi ha presa o és molt petita, multipliquen les dificultats de forma espectacular, això si, molt concentrades en punts concrets.
No val la pena descriure massa acuradament aquesta via. Basti dir que cal seguir, i de vegades cercar, la línia de parabolts, que en algun tram allunyen una mica, però amb la confiança que dona la roca i la seva adherència la sensació de seguretat és molt elevada.
Ella escala millor que nosaltres. Aresta est que cau a la vall de l'Orieja.
Ressenya de http://cafma.free.fr/
3 comentaris:
Tan sols hi he escalat un cop a la cara est de la Dent d'Orlú, però em va agradar molt. Llàstima que queda una mica lluny. Quina via vau fer?
"Per emblemàtica i concorreguda, no em resultaria a priori atractiva aquesta muntanya..."
Ja se sap que tot són opcions....però no creus que amb aquest pensament potser et perderas també moltes coses increïbles??
Vàrem escalar la 'Tapas san dalle'. No ho he posat? Quin desastre.
Amb aquest pensament no em nego allò emblemàtic (be que de tan en tan em deixo caure per aquests llocs). Prefereixo no perdre'm altres indrets que per desconeixença i poca difusió permeten experimentar la descoberta.
Publica un comentari a l'entrada