diumenge, 18 de setembre de 2011

Tumeneia i Pa de Sucre

9/9/2011
Agulles de Travessani.
Orografia complexe d'esberlats roquissars i dessolades comes, entre parets tenebroses i tarteres caòtiques. 


A les 5 del mati sota la monstruosa presa de Cavallers, la suau temperatura es suficient per no enmandrir la sortida del sac i la tenda, i prou fresca per caminar comodament sense suar gaire. 

En silenci per no despertar el personal que encara dorm en bivacs, tendes i cotxes mig oberts, enfilem a les 6 cap al capdemunt de la presa, i travessem l'aburrit panta per l'incomode cami que el voreja. 

Entre la mirada de les vaques que encara dormitegen tombades sobre l'herba, molla per la rosada nocturna, anem pujant pel sender que a base d'amples marrades ascendeix cap a l'estany Negre, fins que unes discretes fites ens diuen que l'hem de deixar per dirigir-nos a l'estany de Tumeneia. 


Per pendents d'herba i de compacte granit, sempre a l'esquerra hidrografica del torrent de Llastres, atenyem el petit estany de Tumeneia i despres el gran, magnifiques lamines d'aigua, la horitzontalitat de les quals contrasta amb els punxeguts i aspres perfils dels vessants que les envolten. 


La plaent caminada dona lloc a un ascens per un pendent cada cop mes pronunciat cap al coll al sud-oest del tuc de Monges , als peus de la cresta nordest del Tumeneia. Comença aquí el nostre periple rocallos per l'esquena d'aquest drac de pedra. 

1ª Torre abans de començar, des del NE, i des de la 2ª torre.

Enfilem tot grimpant amb facilitat una primera agulla, al cim de la quan hi troben una instal-lacio de rapel feta amb dos parabolts, cadena i anella. Fins aquí arriben els luxes del trepant! Divisem tambe un muntanyenc solitari que comença la seguent agulla autoassegurant-se; tot sorpreses fins ara. 

Despres del rapel de 20 m iniciem l'agulla on hem vist el company solitari per una canal que es grimpa be amb botes, amb un fons herbat i unes parets ben compactes. Sortim a la cresta i per grans i espectaculars blocs penjats arribem al cim. Un nou rapel de 5 m, ara a base de cordinos, mena al peu del llarg clau, ja pròpiament al Tumeneia Nord.

Últims metres i cim del Tumeneia Nord.

Vista a ponent del del Tumeneia Nord: a l'esquerra el Pa de Sucre i a la dreta, al darrera el Bessiberri Nord.

Des del cim comencem el descens caminant cap a l'oest i quasi sempre flanquejant pel vessant nord, amb el gran estany de Mar al fons. Passada una primera agulleta, arribem a un primer coll, de cota 2682 m, que confonc amb la bretxa Pauss; grimpem una nova elevació i arribem ara si a la bretxa Pauss, de 2698 m d'alçada (segón coll).

 
Dos colls més ens separen encara del Pa de Sucre. Atenyem el primer d'ells (tercer coll) descendins uns metres per a evitar l'agulla pel nord, i pugem per una canal terrosa, inclinada i fatigosa, fins el coll de cota 2763 m.

Encara no se que l'anterior era la bretxa Pauss ni que aquesta no es troba al peu del Pa de Sucre, així que la confusió perdurarà fins al moment de preparar aquestes línies.

Al nord-oest es despren una aresta amb murs bastant verticals, i uns cordinos per rapelar; confonc aquesta aresta amb el Pa de Sucre i ens ho comencem a enfilar, fins que ens adonem que no pot ser ni per dificultat ni per la nula continuïtat que presenta després aquesta agulla.



La meva desorientació és total, i gràcies a la foto que portem de l'aresta nord del Pa de Sucre (tampoc tenia clar que fos tan nord), identifiquem el camí a seguir.

Tenim pel mig l'agulla que hem flanquejat del segón al tercer coll, i que ara hem de pujar per arribar al quart coll al peu del Pa. Des del cim d'aquesta agulla desgrimpem uns metres fins trobar una instal·lació de ràpel, que hem d'anar en compte de no treure-la amunt del merlet en que es troba (un tascó empotrat a perpetuïtat ho impideix).
El descens és espectacular, vertical i encaixat; arribem al capdemunt d'una canal molt terrosa.

Comença l'escalada al Pa de Sucre. Per uns blocs tombats amb pedra solta per sobre, fins que ens apropem a la verticalitat de l'aresta. Amb tendència a la dreta, busquem una xemeneia que presenta bones preses, i que poc a pos es va fent cada cop més vertical.
Un cop superada, tenim a l'esquerra tot l'estimball de la cara ést, i al davant unes plaques amb fisures que permetran l'autoprotecció amb friends. Sobre aquestes plaques fem reunió en uns merlets inmensos i aeris, i continuem cap al cim caminant.



El descens del Pa de Sucre és un altre periple on convé no equivocar-se. Sempre seguint les fites que hi trobem, comencem a baixar lleugerament cap a l'oest, pel vessant sud però molt a prop de la cresta. Quan el terreny a flanquejar s'acosta a l'abisme, una fita ens indica que hem d'atenyer el collet i passar al vessant nord.

Descendim unes canals buscant els millor passos, sense perdre de vista les fites que aviat ens faran flanquejar fins un nou coll i passar altre vegada al vessant sud.
Entrem en una coma pedregosa, desèrtica i tètrica, dominada per agulles molt verticals i per inmensos caos de roques caigudes. Encapçala aquesta coma la característica agulla del Mussol de Tumeneia, que enllaça el Pa de Sucre amb el Drac de Tumeneia.
El Drac de Tumeneia es desprèn a ponent del Pa de Sucre i del Mussol de Tumeneia.

Impresionant paret sud de l'agulla del Mussol de Tumeneia.

Sempre pel vessant sud a partir d'ara, descendim i desgrimpem, seguin les escadusseres fites que anem trobant, esposant-nos a caure per un terreny molt dubtos, fins que ja cansats, desplego una cinta en un merlet i fem un ràpel fins la tartera del fons de la vall.


Som a la conca de l'estany de Cloto, que com el seu nom indica queda enclotat entre les parets dels contraforts del Pa de Sucre.
Una llarga baixada ens espera, primer per vorejar cap al sud aquests contraforts, i després, fora de camí i quasi de nit, per descendir el barranc que es despren de l'estany fins el pantà de Cavallers. Trobarem entre la foscor el camí que baixa del refugi, després d'emboscar-nos entre l'espessorall de pins i nerets, i de relliscar per aiguamolls i pendissos d'herba.


Al voltant de les 11 de la nit arribem a l'aparcament i fem el primer descans prolongat del dia.

Mapa del recorregut i ressenya del llibre de Supercrack Edicions.

1 comentari:

Jaumegrimp ha dit...

Bona travessa Sergi! nosaltres la vam fer començant ja a la bretxa del Pa de sucre i d'allà baixàrem a fer la Punta Harlé, recordo que el Mussold e Tumeneia em va cridar molt l'atenció!