Descobrint el Donassà: Tarbesó per l'estany de Rabassoles

12/10/2011

El Tarbesó ja l'havia ascendit a l'hivern amb esquis, des de l'estació d'esqui de Mijanès. Convé especificar que les estacions d'esquí d'aquesta zona del pirineu poc tenen a veure amb els estandards a que estem acostumats, doncs senzillament és una explanada habilitada com a aparcament, un parell d'edificis i un parell de remuntadors; les pistes son a prou feines clarianes de bosc i algun prat aprofitat, que amb poca neu mostren algun filferro ramader.

Tot i haver fet aquest cim, el coneixement de la comarca exigeix una mica més, i fer-hi un parell de nits i caminar-la a la tardor és la manera potser més subtil de copsar la seva essència.

La tardor comença a l'alta muntanya i va baixant de cota. La seva acolorida manifestació visual és potser un dels fenòmens estacionals més efimers; és fàcil despistar-se i que ja hagi passat de llarg allà on voliem anar a gaudir-ne, però aquest no és el cas d'aquesta comarca. 

A cotes altes, el bàlec ja te un color vermellós, que entapissa els vessants entre els verds ginebrons i l'herba groga, tot formant un mosaic sublim.

Els bedolls son ben groncs, i els fajos, a cotes més baixes, van esgrogueïnt les fulles, però la tardor encara no hi és plena.

A l'aparcament de la Restanca, accessible per pista des de Querygut, trobem un magnífic prat d'herba on acampar, ben pla, a tocar del riu, amb un parell d'autocaravanes, una d'elles de fusta, muntada sobre un camió antic, una autèntica obra d'artesania. 
Hi muntem les tendes, i, esperonats pels veïns de les autocaravanes que en feien, encenem una foguera per a aplacar el fred nocturn, que contrasta fortament amb la calor que fara de dia quan toqui el sol. Quan haurem acabat l'excursió, ens confirmaran que han vingut els gendarmes, mostrant una permissivitat absoluta cap a les tendes muntades i les restes del foc; així és un plaer gaudir de les nits de tardor sense haver de patir, 'pagant' només l'obligat tribut del seny.

Amb llum de dia i sota les llargues ombres que el sol trigarà a vencer, encetem l'ample camí, antiga pista, que remunta pel bosc, fresc i acolorit però molt sec, fins que els arbres, ara esparsos, cedeixen terreny als prats, encar aprou verds per la sequera que pateixen.

 Superats uns 200 m de desnivell, arribem per còmode camí a l'estany de Rabassoles, i després d'una marrada i cent metres més amunt, als estanys Blau i Negre, tots ells al peu del prominent Tarbesó, que s'alça al nord.

El terreny és suau i amable; caminar-hi és un plaer, i ascendir el Tarbesó no suposa cap sobreesforç. Les vistes des del cim son molt àmplies. Tota l'Arieja és a la vista, i la paret est de la Dent d'Orlú crida l'atenció al final de la carena que ens hi uneix cap a ponent.

Des del cim, descendim al sud, a buscar la llarga carena que separa les valls d'Orlú de la comarca del Donasà. Àmple i còmode primer, el terreny es fa rocós i costerut a partir del Roc de Bragues. Descendim a un petit estanyol sense nom i reprenem el gr7, que mena en lleuger ascens al coll de l'Euga, on finalitzarem el recorregut carener.

Per un quasi invisible corriol, baixem la coma de l'Estanyet fins a l'estany del mateix nom, d'una bellesa extraordinària, amb vores rocoses i herboses, alguna d'arbrada i tot, i com va sent habitual, un cercle de pedres a modus de taula i cadires, i un altre amb restes de foguera, però amb graelles i tot; serà territori de pescadors?

Des de l'Estanyet descendim per molt mal camí, de pedres amb herba entre mig, cap al prat previ a l'estany de Rabassoles, on recuperem el camí fins a la Restanca.