Fondalades emboirades després de les pluges de tardor i sotabosc humit i ple de molsa, és allò que menys escau a una serra anomenada Montsec, però la condició d'obaga s'imposa a la cara nord, sobretot a mig vessant, lluny de la fondalada i de la carena culminal.
Després de creuar la presa de Terradets, venint per la carretera des de la font de les Bagasses, pugem per la pista que ressegueix el Barranc de Barcedana, per una pista entre secalls i rostolls, fins que ens apropem cada més al bosc i la pista esdevé un corriol.
La clemència del pendent suau, s'acaba i la muntanya ens fa callar. El camí comença a descriure marrades per a adaptar-se a la orografia i escapar-se de la penombra de la fondalada ombrívola.
Net de rocs, que hom ha anat apartant a banda i banda, la comoditat del camí és lloable, tot i que pujar cansa.
Entre les cotes vuit-cents i els mil i pico metres els roures adquireixen la seva màxima esbeltesa, a recer del difícil accés, amb uns troncs que no estem acostumats a veure al nostre país. Hi tenim un tresor aqui dalt.
La coloració tardoral arriba tard per a alguns d'ells; segons l'orientació i l'exposició n'hi ha de ben grocs i de ben verds. Realment és l'últim arbre en perdre la fulla.
Sant Salvador del Bosc queda alçat sobre un dels esperons que ressalten sobre el pendís de la muntanya, que acaben encinglerats i formant petits pics, que sobresurten del perfil homogeni d'aquesta obaga.
Més roures, potser més esparssos i una catifa verda d'herba alta vesteixen aquesta part de la muntanya, a l'ombra de si mateixa, massa obaga per que hi arribi un sol raig del baix sol del novembre.
Una comunitat de pollancres, petits i densos, irromp sobre un replà, conferint un nou aspecte a l'entorn, i donant pas a prats i pinedes replantades fins la carena.
A la Portella Blanca canviem de vessant. Es tracta d'un coll que sembla obert a pic al costat del Peladet, on un parell de cordades encerten el dia escalant-hi ( a la nit plourà).
Cingles, alzinars esparssos, coscollars i garrics acompanyen el camí que baixa a Rúbies, abandonat i ple de deixalles de pagès: banyeres apilades esperant el seu us com a abeurador, palets i fustes de tot tipus, bidons, bigues velles...
Cotxes per tot arreu i alguna fumera testimonien que avui hi ha batuda de senglars, que afortunadament ja ha acabat. Diuen que n'hi ha massa (massa per a qui?), però no és ni de bon tros l'inquilí del planeta que més abunda ni del que més sobrepoblació hi ha... Almenys ells tenen sobrats recursos per ser els que son i molts més.
El Montsec mostra tot el seu esplendor durant el descens a la Font de les Bagasses, on acabarem l'excursió, el dia i la nit.
L'endemà voldrem escalar, però la pluja de la nit ens farà enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada