dimecres, 16 de novembre de 2011

Olaya a la Bucòlica: una espina menys

12-11-2011


Fa tres setmanes vàrem intentar aquesta via, i vàrem abandonar al tercer llarg penjants d'un tascó, doncs varem errar el recorregut, i des d'aleshores que he sentit la necessitat de resoldre el dubte, entendre l'error i fer la via fins al final.

És aquesta una vía de clar traçat clàssic, que ascendeix la paret per fisures que permeten l'autoprotecció, i que aprofita les nombroses feixes per anar-les enllaçant.
Potser no en resulta la línia mes atractiva possible, i es trepitja amb les veïnes Bálsamo de tigre i Terra de dinosàuris, però la Olaya és neta, excepte el primer llarg, i això li dona punts.
La seva dificultat és baixa, amb només un pas de V, tot i que hi ha algun IV+ que apreta, i per tan resulta ideal com a via d'autoprotecció per a escaladors mediocres com jo (almenys ara que l'hem resolt!).

El primer llarg supera el mur del peu de la paret, que en absència de fisures, està protegit amb parabolts, fins a una repisa que permet dirigir-se al costat del sostre, sota el característic bombo que forma una fisura amb la paret.

L'Àlex al primer llarg (fotos de la Silvia).

Per aquesta fisura transcorre el segon llarg, net, protegible amb friends i tascons, amb un pas inicial de decisió, bones preses després i una petita bavaresa, de IV+. Ens situem de seguida en una altra petita feixa on fem reunió en una sabina.  

La Silvia al segon llarg.

El tercer llarg, on ens vàrem equivocar anteriorment, em toca a mi. El dia de l'error, no portavem la foto i no vaig saber interpretar la ressenya, enfilant-me massa a prop de la Bálsamo de Tigre per un terreny massa dret , incert i difícil que no encaixava amb les indicacions del paper.

El camí correcte consisteix a flanquejar bastant a la dreta, en lleu ascens entre sabines i terreny trencat, fins que la paret presenta unes fisures on protegir i per on ascendir; aquesta és la lògica de la via: flanquejar repises a la recerca de fisures verticals per on ascendir.
La dificultat es nota; cal buscar el pas; la ressenya indica V; 

L'Alex i jo a la R2; encetant el L3 i pas de V (amb les cordes una mica liades(. (Fotos de la Silvia).

Faig la tercera reunió als parabolts de la Terra de Dinosaures, on ens creuem amb una cordada que l'estan fent.
El quart llarg continua per una fisura una mica més a la dreta, per a trobar una estreta repisa i tornar a l'esquerra, a la recerca d'una altre repisa més ample; és el torn de l'Àlex, que s'el fa tot passejant.

L4, Álex i Sílvia.

La repisa més ample, com un camí penjat a la paret, constitueix el cinquè llarg, que més aviat suposa un canvi de reunió d'uns 15 m fins al diedre per on continuarem.

El sisè llarg em sembla el tram més difícil de la via, per un diedre que desploma una mica, tot i que la placa de l'esquerra té molt bones preses; el  fa de primer la Sílvia.


Resta ja només l'últim llarg per sortir al capdemunt de la paret, de III, però que és difícil de protegir i endemés hi ha terra, matolls i roques soltes (m'asseguro només d'un romaní, més per fer bonic que per altre cosa). 

Ressenya del kutrescaladors (que no portavem l'altre cop).
  

5 comentaris:

edunz ha dit...

sense ser una via especialment bonica té lo autèntic de ser clàssica i buscar el pas sense abusar d'expansions. La Balsam la creua sense pretensions, però la Terra ja la deixa, pel meu gust, massa sense aire. El tercer llarg no és gens evident, i menys entre dues línies de bolts, jo crec que sempre l'he escalat diferent. Bona escalada que hauria d'animar a més d'un a sortir-se de la traça feta, i rehivindica que les vies necessiten el seu espai que s'ha de saber respectar

SergiC ha dit...

Certament hi ha qui creu que, si no hi ha res a la paret, no hi ha via, i així passa el que passa.
Ascendir amb el mínim rastre i gaudir de la recerca de l'itinerari és quelcom que reporta satisfaccions de més, endemés d'aquelles de la pròpia gimnàstica escalatòria en si.

Xavi ha dit...

Tens tota la raó Sergi, en aquell pany de paret hi ha massa xapes i falta "aire", i això que algunes les vaig posar jo (errors passats que ens fan veure el present i futur d'un altre manera!).

Per cert, el primer llarg no comença per les xapes, sinó 2 metres a l'esquerra per una difuminada fissureta on podem posar algun friend o tascó (abans hi havia un clau que anava molt bé i que ara ja no hi és). A l'alçada del 3r parabolt l'Olaia creua aquesta via esportiva de 6a i se'n va a la dreta a buscar la reunió. Però tothom comença la via pels parabolts, encara que és un altre itinerari (via Carquinyoli).

Fa dues setmanes vam estar reequipant les vies esportives de l'esquerra i vam veure el pitó o tascó que vau deixar (em sembla). Allò és una fissura que no està oberta (que jo sàpiga). Em sembla que no sou els primers que us equivoqueu en aquest lloc.

Felicitats pel bloc, tens unes fotos de muntanya molt bones!

SergiC ha dit...

Gràcies pels aclariments Xavi, i per la 'visita'.
Ja deia jo que aquella línia de parabolts desentona...

Aquell tascó del que ens varem penjar, és un Faders que tenia feia més de 20 anys, i va saber greu deixar-lo, però va fer la seva feina.

Per cert, aquella fisura és ben factible, però no pas per mi, almenys de moment.

Jaumegrimp ha dit...

Felicitats Sergi i companyia! saps que a la Bucòlica no hi he escalat encara? a veure si aquest hivern m'hi acosto, i l'Olaya pel que expliques s'haurà de probar.