dissabte, 5 de novembre de 2011

Virgen del Pilar; conglomerat de Collegats


Ja era hora d'anar-se aturant en aquest congost tantes vegades vist de camí, però ben poc conegut, ni caminant ni escalant, i prou que encara ho és de desconegut per a nosaltres, doncs escalar-hi un parell de vies, l'una al costat de l'altre, no és res enmig de la complexitat de racons que ofereix.

Dies de pluja ens han precedit, i la roca regalima aigua a dojo, tot i que el calcàri de l'abundós ciment del conglomerat asseca depressa.

Així doncs, els primers llargs, de generosos flanquejos, son ben molls, amb força verdet, fang de vegades i passos sobre herba. 

Comença la Sílvia amb el llarg flanqueig del L1, amb les assegurances força distanciades però sense massa dificultats, fins que a la sabina sobre la que s'hi fa la reunió (hi ha expansions) ha d'enfilar-se a l'herba molla i enfangada, essent aquests els passos més desagradables del llarg.


El segón llarg, que per sort em toca a mi, transita per terreny sec, bona roca i més o menys en linia recta vertical, fins que tomba, començo a caminar i acabo en un bosquet, trepitjant terra humida, matolls i fullaraca. Em pregunto que coi fem al bosc amb peus de gat i encordats; havia oblidat que erem en una paret... Reunió a la sabina més propera a la paret que puc. 



El tercer llarg torna a ser d'aquells forá rústics, sobretot per les condicions de la paret. Es tracta d'una vira per la que regalima tota l'aigua que absorveix la paret; els anclatges surgeixen entre el verdet, i la principal dificultat és la de no trepitjar roca molla, però arribats a cert punt és impossible. A meitat de llarg girem del tot a l'esquerra sobre una feixa, amb un flanqueig maco, i sortosament sec. Reunió.


Tercer llarg.

A partir d'aquí, els llargs son ja sobre roca seca i en línia ascendent, sense coses rares (perdó:  resta encara un petit bosquet, però res a veure amb l'anterior). L'escalada és a base de terreny tombat interromput per panxes i murs verticals, a destacar el del quart llarg, un V amb cantells per a gaudir al màxim.


R3 i L8

Arribem així al novè llarg, on es concentren les dificultats, que la Sílvia resol amb calma i bon fer. Quan passo jo de segon, per variar, tinc la sensació de que no m'hi hauria vist en cor de fer de primer. La dificultat va en augment, primer per una placa que s'allisa; després per una fisura amb roca dolenta a l'esquerra i petits foradets a la dreta, fins que un cop superat cal llaçar una arrel i una savina per retornar a la normalitat i acabar la via.


L9; a punt d'encarar els passos difícils de la fisura.


Acabada la via, el descens encara demanarà de fer certs mal·labarismes per descendir una canal equipada amb cadenes, algun dels trams de la qual és força vertical i demena tirar de braços. Una línia de ràpels en aquesta paret seria d'agraïr.








2 comentaris:

Jaumegrimp ha dit...

Sergi, aquesta via no la coneixia, queda apuntada, però per quan la roca s'hagi eixugat!

Jaume Llanes ha dit...

Un treball delicat, aquest de moure's per terreny moll i fangós. Però t'obliga a concentrar-te molt i s'aprèn.