divendres, 7 de setembre del 2012

Ramougn de pronúncia; Ramonh en occità; Louis Ramond de Carbonnières, l'honorat.

12 d'agost de 2012

Què es pot dir d'un tresmil del Pirineu que no abundi a la xarxa?


Amb un accés tan fàcil fins tan amunt es perd la vivència dels diferents estatges del paisatge montà, des dels prats del fons de vall, els boscos de forts pendents, fins als altiplans previs als crestalls i cims. No ha figurat mai entre els meus llocs predilectes aquest centre d'aglomeració turística; no m'agrada.


Així doncs, anem directes als estanys de peatge tot esperant de ser ofegats per multituds atretes per l'oferta d'un fulletó, una carretera i un autobus. Mentre esperem l'obertura de la carretera a la tarda (ens quedarem a dormir allà dalt) un parell de cotxes de matrícula espanyola esperen a cops de gas a poder pujar els primers, primeríssims, no sigui que ningú els passi al davant. Però apart d'ells sembla que poca gent més pujarà. Ens trobem gratament amb una tranquilitat sorprenent a l'estany d'Aubert.

Malgrat tot, el paisatge manifesta bellesa.
El dia comença amb boires que provenen del fons de la vall i es van disolent a la nostra alçada. Tot el dia serà un joc de masses d'aire i de nubolades inofensives que a modus de cortines ocultaran i mostraran vistes atzarosament per al nostre gaudi.



La massificació d'excursionistes combinada amb un terreny fràgil motiven un camí des- ordenat, ple de dreceres i viaranys, que ens extranya pel que estem acostumats en aquest vessant de la serralada.

El granit nu, suport d'antigues glaceres, aviat aflora en forma de grans plaques i turons, on el camí es multiplica infinitament en raó de les fites que hom fa arreu per on passa.
Poc atents enfilem amunt. Parem molta atenció a la cridanera agulla del Campanal de Nhèuvielha, que serà el nostre objectiu per a l'endemà, i és així com arribem als restes de la glacera del Nhèuvielha; ens hem equivocat.
Reculem breument i flanquegem sota un esperó que es desprèn al nordest de l'esmentat cim, que també crida l'atenció per a ser escalada, i entrem a la valleta entre aquell i el Ramonh. 
Sobre les restes de l'antiga glacera apareixen plaques tombades de roca compacte, que formen canaletes i fisures per on ascendim en una agradable grimpada.
Flanquejant a l'est amb algun pas més entretingut ens dirigim cap al cim, veient algunes instal·lacions de rapel que utilitzarem per baixar. 

Esquerp desert de roca. El Ramonh treu el cap sobre el granet que les glaceres ocultaren el darrers cin-cents anys.



 El Campanal de Nhèuvielha al fons, diedre d'accés, i cresta amb el Nhèuvielha al darrera.

 Rapel improvitzat. Portavem corda de només 30 m.

 Campanal a l'esquerra, cresta d'Espade a continuació. Pic de Migdia de Bigorra al fons a la dreta.

 Ella vigila que no ens sortim del camí, no fos que ens apropessim massa al seu cau.




2 comentaris:

laura pi ha dit...

Ramoung, pic eclipsat pel seu veí Neouville, però amb una personalitat ben manifesta. La setmana passada el vaig escalar, feia temps que tenia ganes de visitar el seu cim i aquest va ser gentil i ens va acollir amb una bonhomia que desmenteix el seu aspecte sever. Felicitats per l'ascensió, llegint el relat he reviscut l'escalada!

Sergi ha dit...

Només les xifres de la major alçada del Nèuvielha poden eclipsar el Ramonh; des de llevant almenys aquest és altívol i sever com be dius, sense camí per només caminar.
Ja diràs què hi vàreu escalar, per que de línies se n'hi poden traçar unes quantes, sobretot vosaltres, a qui poques xifres fan recular.