La rudesa i permanència del conglomerat trencadís del Cingle del Salt dels Cavalls no basta per competir amb la bellesa dels acònits, que tot i efímers, imposen la seva presència a l'ull sensible.
Els cingles s'enlairen, i sobre ells la vegetació s'hi aferra sabent perduda la batalla. L'erosió acabarà amb ella. El líquen esmicola el conglomerat, però la terra resultant s'arrossega muntanya avall sota trepitjades d'excursionistes i rierades de tempestes.
Petri paisatge que a la plana llença la terra, la seva pròpia substància, i al seu capdemunt atrau multituds, que l'estimen, que l'ignoren però que el trepitgen.
Fuig de tu la selva i queda nua la teva pell.
Resistiràs?
3 comentaris:
Unes fotos molt maques. Realment aquesta montanya, si li resiteix poca gent. Te algo especial.
Silvia
Boniques fotos i bonic missatge Sergi! el nostre estimat Sant llorenç és molt fràgil i potser per això ens l'estimem tant, petitesa i grandiositat alhora.
Sergi, la descripció que surt de dins la mèdula i aquest amor per aquest massís son el reflexe alhora que mires a través de la càmara... ARTISTA!!!!
Publica un comentari a l'entrada