El nord frondós i boscós ens farà pagar amb aigua el desig d'entrar-hi en contacte, però aquest n'és un preu ben assumible, grat i tot.
El que va quedar del tot escudat pels agressius núbols de tempesta, que com hòplites helènics protegeixen els seus tresors, va ser la cresta del Pid d'Etang Faury, que fosca, tenebrosa i ben molla s'ens va negar.
Des de les Forges d'Orlú, caminem per la vall de l'Orièja, renunciant a l'aparcament de Le Franguil en previsió de baixar per Naguille, gran encert aquest.
Entre fagedes i prats resseguim el còmode sender i venerem la Dent des dels seus peus, objecte de desig també que aviat temptarem.
La vall de l'Orièja és ben boscosa fins que virem al sud i apareixen generosos prats i fenassars florits; som encara a cotes baixes i l'herba és alta.
Des de les Forges d'Orlú, caminem per la vall de l'Orièja, renunciant a l'aparcament de Le Franguil en previsió de baixar per Naguille, gran encert aquest.
Entre fagedes i prats resseguim el còmode sender i venerem la Dent des dels seus peus, objecte de desig també que aviat temptarem.
La vall de l'Orièja és ben boscosa fins que virem al sud i apareixen generosos prats i fenassars florits; som encara a cotes baixes i l'herba és alta.
La vall sembla tancar-se i la roca s'apropa; ascendim un conseiderable desnivell pel camí que a marrades el salva i penetrem a la zona d'En Beys, emb estany, refugi i pic.
El cel rondina i avisa. Passem de llarg l'excelent aixopluc que seria el refugi; preferim la tenda, que aixoplugarà com mai.
Deixem enrera l'estany i pugem a la collada d'En Beys. Som al punt d'inici de la cresta que ens portaria al pic d'Etang Faury. Les primeres gotes cauen en intervals irregulars de temps, sense arribar a mullar, i el cel ens permet descendir a l'estany de Peyrisses on plantem la tenda.
La nit trona i llampega com el més aterrador apocalipsi; els llamps avisen com flaixos, els trons vibren i la tenda és aixafada per la ventada i la violència de l'aigua; la natura es posa de manifest de la manera menys estàtica possible.
L'endemà, les restes dels núbols oculten la cresta, altrament ben molla, i ens fan dessistir de qualsevol intent.
Amb calma doncs, descendim per la coma d'Eychouze avall, cap a l'estany de Naguille. ELs arbres reapareixen només acostar-s'hi, i la florida sembla haver estat inmune a la forta tempesta de la nit passada.
Els núbols tornen a apoderar-se del cel, avui de forma pausada però perseverant, i només passar la presa, comença a ploure.
La fosca fageda, farcida de molsa verda i boires capricioses, ofereixen un espectacle sublim, fantasmagòric i tenebrós, però transmet una serenor que dista de la violencia de la tempesta passada.
Molls i famolencs som a les Forges d'Orlú altre vegada, i sota la pluja abandonem l'Arieja amb ganes de tornar-hi a resseguir les llargues valls fins el capdemunt dels seus cims.
Molls i famolencs som a les Forges d'Orlú altre vegada, i sota la pluja abandonem l'Arieja amb ganes de tornar-hi a resseguir les llargues valls fins el capdemunt dels seus cims.
2 comentaris:
Quina llàstima de temps! prò una nit sdota la tempesta arraulit a la tenda té el seu encant i segur que la cresta resta a l'espera que hi torneu, l'espectacle de l'Ariege
regat i florit s'ho val.
Una zona ben poc coneguda.
Carai, vam dormir al mateix lloc fa quatre anys, i també vam abandonar (nosaltres a mig recorregut). Si la vols repetir m'hi apunto, que la roca i el lloc em van deixar un regust excel·lents.
Siau
PD M'alegro de tornar a veure una entrada d'alta muntanya!
Isaac
Publica un comentari a l'entrada