Petit salt en el temps per recordar un indret de la vall de Toran on es manifesta tota la seva salvatgia.
L'endemà de fer l'Esperó del Mussol de sol a sol, o més pròpiament de fosc a fosc, serà un plaer llevar-se tard i remullar-se a les aigües d'Estancauilha a l'hora de més calor del dia, calor altíssima d'un estiu que apreta.
L'última i primera vegada que vaig endinssar-me en aquesta vall secundària del Toran ja vaig gaudir d'una natura esplendorosa, fruit d'una primavera més plujosa que la d'enguany i un estiu menys cru.
Tot i així percebo els trets essencials de la raconada, marcada per antigues pastures abandonades que oculten sovint el camí i fins i tot les fites.
Per a arribar als estanys cal aliar-se amb l'orografia i no seguir l'enganyos Gotèr d'Estancauilha, torrent de desaigüe dels estanys que rebusca els estimballs per escapar vall avall. El d'Arbaet és el bò, el que segueix el fonedis corriol, i que mena a la cabana del mateix nom, abandonada, enrunada i sense aigua a la font. Ressegueixo el tub torrent amunt buscant la presa d'aigua, que trobo uns quants metres amunt, però no soc capaç de reparar-la. Almenys ens aprovisionem d'aigua.
El primer estany és allargassat i molt ric en vegetació aquàtica, massa per al bany. Triem el segon, arrodonit i envoltat dels pendents que tanquen la vall al seu voltant.
Banyar-s'hi exigeix moure's amb cura si no volem acabar recoberts de partícules que a la mínima suren a l'aigua. El fons és força fangós; som encara no a la cota 2000 i ens envolta un terreny on la roca s'oculta sota la vegetació, i és lògic que hi hagi un important dipòsit de fangs al fons dels estanys.
De retorn avall, trobem les primeres persones del dia quasi arribant al primer estany; la solitud ens ha acompanyat tot el matí. El sol de migdia comença a aliar-se amb unes temperatures més altes quan més avall, fins que la fageda ens ofereix el seu escut implacable, tot i que no tan com el de l'avetosa, que en plena obaga de la vall principal enfosqueix i refresca el camí.
Tuc d'Ermer des de Sant Joan de Toran.
Hem seguit la ruta nº 13 del mapa de l'editorial Piolet.
3 comentaris:
Estancauilha és un indret recollit, íntim, per perdre-s'hi, per ser-hi, per sentir el batec de la naturalesa i alguna cosa més. Enfilar-se cap a les comes i cims que hi conflueixen també és una delícia: Coma de Mè, Coma Laugèr, Sèrraplan, Tuc dera Escalica, Tiron d'Estancauilha... No sé que té aquesta modesta contrada, però atrapa el cor i l'esperit, vosaltres en sou la prova.
La volta per Escalica i Sèrraplan és una delicia pels sentits, i aquest cop he intetat visualitzar-hi l'hivern.
Potser els 'ursus' es deixen fer mentre reposen sota la neu, o potser no son ells sino les allaus qui ha de donar permís per a anar-hi.
Sempre es mostra ben escombrat el tram entre el primer estany i Arbaet; en prenc nota de cara al traçat hivernal.
L'Ursus que t'ha cridat l'atenció és un animal noble i acollidor que es deixa acaronar per la gent que busca viure la muntanya amb la màxima intimitat i intensitat, sense més transcendència. Dels óssos de veritat, jo diria que no se n'ha de tenir por encara que a les fosques les emocions augmenten de volum. I, com molt bé dius, només queda el tema de les allaus, el gran problema del Toran en general: només cal tenir paciència i esperar el moment en què les condicions són ben estables.
Publica un comentari a l'entrada