dimecres, 12 de setembre del 2012

Descans i bany a Estancauilha

10 d'agost del 2012

Petit salt en el temps per recordar un indret de la vall de Toran on es manifesta tota la seva salvatgia.



L'endemà de fer l'Esperó del Mussol de sol a sol, o més pròpiament de fosc a fosc, serà un plaer llevar-se tard i remullar-se a les aigües d'Estancauilha a l'hora de més calor del dia, calor altíssima d'un estiu que apreta.



L'última i primera vegada que vaig endinssar-me en aquesta vall secundària del Toran ja vaig gaudir d'una natura esplendorosa, fruit d'una primavera més plujosa que la d'enguany i un estiu menys cru.


Tot i així percebo els trets essencials de la raconada, marcada per antigues pastures abandonades que oculten sovint el camí i fins i tot les fites.


Per a arribar als estanys cal aliar-se amb l'orografia i no seguir l'enganyos Gotèr d'Estancauilha, torrent de desaigüe dels estanys que rebusca els estimballs per escapar vall avall. El d'Arbaet és el bò, el que segueix el fonedis corriol, i que mena a la cabana del mateix nom, abandonada, enrunada i sense aigua a la font. Ressegueixo el tub torrent amunt buscant la presa d'aigua, que trobo uns quants metres amunt, però no soc capaç de reparar-la. Almenys ens aprovisionem d'aigua. 


El primer estany és allargassat i molt ric en vegetació aquàtica, massa per al bany. Triem el segon, arrodonit i envoltat dels pendents que tanquen la vall al seu voltant. 
Banyar-s'hi exigeix moure's amb cura si no volem acabar recoberts de partícules que a la mínima suren a l'aigua. El fons és força fangós; som encara no a la cota 2000 i ens envolta un terreny on la roca s'oculta sota la vegetació, i és lògic que hi hagi un important dipòsit de fangs al fons dels estanys.



De retorn avall, trobem les primeres persones del dia quasi arribant al primer estany; la solitud ens ha acompanyat tot el matí. El sol de migdia comença a aliar-se amb unes temperatures més altes quan més avall, fins que la fageda ens ofereix el seu escut implacable, tot i que no tan com el de l'avetosa, que en plena obaga de la vall principal enfosqueix i refresca el camí.

Tuc d'Ermer des de Sant Joan de Toran.

Hem seguit la ruta nº 13 del mapa de l'editorial Piolet.

3 comentaris:

Jaume Llanes ha dit...

Estancauilha és un indret recollit, íntim, per perdre-s'hi, per ser-hi, per sentir el batec de la naturalesa i alguna cosa més. Enfilar-se cap a les comes i cims que hi conflueixen també és una delícia: Coma de Mè, Coma Laugèr, Sèrraplan, Tuc dera Escalica, Tiron d'Estancauilha... No sé que té aquesta modesta contrada, però atrapa el cor i l'esperit, vosaltres en sou la prova.

Sergi ha dit...

La volta per Escalica i Sèrraplan és una delicia pels sentits, i aquest cop he intetat visualitzar-hi l'hivern.
Potser els 'ursus' es deixen fer mentre reposen sota la neu, o potser no son ells sino les allaus qui ha de donar permís per a anar-hi.
Sempre es mostra ben escombrat el tram entre el primer estany i Arbaet; en prenc nota de cara al traçat hivernal.

Jaume Llanes ha dit...

L'Ursus que t'ha cridat l'atenció és un animal noble i acollidor que es deixa acaronar per la gent que busca viure la muntanya amb la màxima intimitat i intensitat, sense més transcendència. Dels óssos de veritat, jo diria que no se n'ha de tenir por encara que a les fosques les emocions augmenten de volum. I, com molt bé dius, només queda el tema de les allaus, el gran problema del Toran en general: només cal tenir paciència i esperar el moment en què les condicions són ben estables.